El president de l’Associació de Propietaris de Béns Immobles ha decidit que és un bon moment per exigir un increment mínim del 30% dels lloguers, i ho explica com un càlcul neutre, gairebé tècnic, com si parlar d’augmentar un 30% els costos d’un sostre, fos tan senzill, com ajustar una xifra en un full d’Excel.
Doncs no! Un 30% és una amenaça directa a la vida i el benestar de milers de persones.
 Un 30% no és un “ajust”, és un cop de porta, és un "o pagues molt més o marxa del país". És tractar l’habitatge com un dòlar que cal optimitzar, i no com la base de la dignitat, i això, no ho podem normalitzar.
 Mentre el senyor Marticella afirma que els rendiments són baixos i que els propietaris han d’assumir despeses, oblida que els salaris no han pujat ni remotament un 30%. Oblida que la precarietat es dispara, que la gent ja fa malabars per arribar a final de mes, i que qualsevol increment sobtat pot expulsar famílies senceres del mercat de lloguer.
És molt fàcil parlar d’IPC acumulat quan no ets tu qui s’enfronta cada mes a triar entre pagar el pis o omplir la nevera.
Aquest és el punt cec del discurs dels propietaris: només veuen els seus costos i el problema no és només econòmic: és de poder.
 Un increment del 30% no només és desorbitat, és un abús de posició dominant, i encara més preocupant és que es plantegi amb aquesta naturalitat, com si fos perfectament legítim traslladar tot el pes del mercat a l’inquilí, sense cap responsabilitat social, i sobretot sense cap límit.
 Diguem-ho clar: quan una organització privada pretén dictar increments generalitzats dels lloguers, tenim un problema democràtic, no només immobiliari.
El Govern no pot continuar reaccionant amb pegats i silencis. Fa anys que denunciem que falta una Llei d’Habitatge valenta, estructural i protectora, però en lloc d’això es governa a base d’excepcions anuals i petites correccions que no toquen l’arrel del problema.
Per això, des del PS proposem:
 – un índex de preus de referència realista i transparent
– un registre efectiu de grans tenidors
– una definició clara de preu assequible dins la llei
– més habitatge públic i eines de control
– i el final de molts d’abusos.
 Aquestes mesures no són radicalitats. Són mesures de país seriós. Radicalitat és demanar increments del 30% sense rubor.
 La crisi de l’habitatge no és una estadística ni un titular. És el rostre de totes aquelles persones que ja viuen amb por cada vegada que s’acosta la renovació del contracte. És l’angoixa de qui sap que no pot assumir ni 20 euros més de lloguer, i ara sent que li volen imposar un 30% sense cap justificació social. 
Per això no callarem. Per això alçarem la veu. Perquè darrere de cada percentatge hi ha una vida, una família, una història. I les vides no són negociables.