Fa tot just 57 anys, el 15 de maig del 1968, 378 andorranes entraven una súplica al Consell general per demanar el Dret de vot i la igualtat amb els homes. Simplement volien gaudir dels mateixos drets cívics i civils.

La seva voluntat era poder trametre la nacionalitat andorrana als fills i filles, poder signar actes administratius sense haver de demanar el permís al marit, al pare o al fill, poder obrir un compte bancari o poder signar xecs, entre altres. I sobretot sense haver d’estar tutelades per un familiar de sexe masculí.
Nou pioneres havien iniciat la lluita uns pocs anys abans, el 1966. La Quima, la Maria, la Bonaventura, la Paquita, la Joana, l’Angelina, la Concepció, la Montserrat i la Carmen. De totes les parròquies i del Quart d’Escaldes Engordany. Les nou, que el Govern va condecorar amb l’Orde de Carlemany el darrer 30 d’abril. Més de 58 anys després de l’inici de la seva lluita.

Moltes com la Concepció, la Joana o la Montserrat eren mestres a les escoles franceses del país, d’altres, com la Quima, que havia estat al servei del president francès i copríncep de l’època René Coty, eren cuineres, unes altres treballaven a la botiga i d’altres, com la Bonaventura, mantenien les cases.

Les nou, van entrar una primera súplica al Consell el 30 d’abril del 1967, demanant obtenir els seus drets. Però la seva petició allà es va quedar. En un calaix i sense resposta per part del Consell.

Tot el contrari del que van fer elles. El silenci del Consell no les va intimidar ni arrugar. Ans al contrari. 
Les nou es van arromangar, es van organitzar per parròquies a més del Quart d’Escaldes Engordany i van anar casa per casa, a les botigues, a la sortida de missa, a les placetes, a reunir-se, a parlar, a explicar, a argumentar i a convèncer dones del país per adherir-se a la causa i signar una petició conjunta. Dita petició acabava amb una crida forta, ferma i decidida: “Necessitem totes i us necessitem totes, en el nostre propi nom i en el de les nostres filles.”

Sortosament, van trobar la complicitat i l’acompanyament d’advocats com Antoni Forné Jou, pare de qui va ser cap de Govern entre el 1997 i 2005, Marc Forné Molné, i que no podia ser andorrà perquè la mare era una andorrana cabalera. 

Així, van aconseguir que 378 andorranes de totes les parròquies i del Quart d’Escaldes Engordany, signessin i s’adherissin a una nova súplica que van entrar novament al Consell general. Era el 15 de maig del 1968. Aquest cop, i després d’altres exigències i tergiversacions, els consellers generals van registrar la darrera súplica de les dones el 10 de juny del 1969. Discussions, retrets, pors, enutjos. Els consellers finalment van atorgar per 10 vots a favor 8 en contra i una abstenció el dret de vot a les dones, el 4 de juliol del 1969. Tot per la mínima i sense atorgar a les dones el dret a ser elegides! Havien de votar únicament per a candidats homes. Però les espines del camí no es van aplanar. Es va haver d’esperar encara nou mesos, com un embaràs, perquè els delegats permanents dictessin el decret que atorgava el 14 d’abril del 1970 a “totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana plena, dret de vot en igualtat de condicions que els homes.”

I serien dos joves consellers generals, Òscar Ribas Reig, que va poder adquirir la nacionalitat andorrana el 1970 quan la seva mare va poder votar, i Jaume Bartumeu Cassany, els qui van presentar una moció el 17 de maig del 1973, ara fa 52 anys, pel reconeixement ple dels drets civils de les dones andorranes. Així, el 24 de maig d’aquell mateix any, el Consell genera va atorgar el dret a l’elegibilitat de les dones andorranes. I aquest cop, el decret dels delegats permanents va ser més ràpid, ja que va arribar per Meritxell d’aquell mateix any 1973.

Un llarg camí. I vull preservar com un  tresor, el record admirat per la tenacitat i la fortalesa d’aquestes dones que van permetre que les andorranes gaudim plenament dels drets cívics i civils.

Així, reprenent el que va dir l’Angelina Mas tant durant la cerimònia de condecoració com en la inauguració de l'exposició Dones clau, per a la història d’Andorra – Les sufragistes andorranes, on nou artistes del país rendeixen un homenatge sentit a algunes protagonistes d’aquesta lluita, “nosaltres, l’únic que volíem, era la igualtat plena”.