Fa uns dies, Andorra Recerca va proposar un enquesta per conèixer el grau de predisposició a defensar Andorra en cas de guerra.
Malgrat una situació mundial força preocupant, crec que l’enemic no se situa fora del nostre país. Parlo d’aquelles i d’aquells que han obert la porta de bat a bat a una inversió que ha malmès una convivència que feia la joia d’Andorra.
Lluitar per Andorra consisteix, abans de tot, a millorar les condicions de vida de molts dels seus habitants, a buscar un equilibri entre un desenvolupament harmoniós tant a nivell social com mediambiental, econòmic i cultural
Simplement obrint els ulls al dia al dia, o llegint la premsa, m’assabento que la Uifand ha tramitat 7.328 demandes d’inversió forana en quinze anys. Malaurats quinze anys que han malmès aquest país! Ara, a un any i mig de les noves eleccions, sento els mateixos que no volen assolir els cent mil habitants, alhora que des del Comú de la Massana es petrén afegir-ne 10.000 als que ja viuen a la parròquia (en lloc dels 80.000 possibles!) Si sumem els que ja hi som, uns 88.000 (que podrien ser més) als 10.000 que proposa la senyora cònsol de la Massana, ja som 100.000.
També sento dir pel president del grup polític que ens ha portat a aquest disbauxa, que "ara la nostra prioritat és l’habitatge”. Ara!? Si juxtaposem aquestes paraules a la declaració de l'AGIA, que ens informa que “el preu dels pisos va a l’alça i sense fre”, valorem com del discurs als fets hi ha un abisme.
Tot va sense fre. El trànsit, camions, col·lapse circulatori, aparcaments gairebé sempre plens, soroll, accidents dia sí i dia també, conductors ebris o drogats, bandes de joves que agredeixen altres joves, ostentació per aquí, influencers per allà, urbanitzacions que ofeguen els pobles originals. Quina educació proposem al nostre jovent, quina imatge d’Andorra donem.
Lluitar per Andorra és exigir més transparència, eliminar connexions entre càrrecs públics i món immobiliari, és demanar un registre de la propietat, una llei anticorrupció, és mobilitzar-se, dir prou. No tenim camp enemic fora de les nostres fronteres, més aviat amics, si som com cal.
Senyores i senyors mandataris, després de gairebé quinze anys heu deixat el país fet un nyap, i no cal la intervenció d’experts encorbatats, sovint ben pagats amb diners públics, per fer-nos combregar amb rodes de molí quan el dia a dia posa el dit a la llaga.
Però a un any i mig de les eleccions, també demanaria als partits de l'oposició sentit de responsabilitat, començar a treballar per unificar propostes i candidatures en lloc d’anar a buscar tres o quatre escons cadascú i acabar convertint el Consell General en un pati d’escola.
Aquest és la manera de lluitar per Andorra, una lluita gens fàcil. Això sí, mirant fronteres endins.
