Aquest any, es pot dir que s’ha fet un esforç important pel que fa a l’enllumenat de Nadal en les diferents parròquies del país. L’altra nit, vaig haver de passar per Andorra al vespre per anar a la presentació del número 8 dels Papers de Recerca Històrica, de la Societat Andorrana de Ciències, acte que es feia al vestíbul del Consell. Com que hi passo poc, vaig aprofitar el camí des de l’aparcament fins al Consell per tornar a descobrir l’última tanda de canvis que s’hi han fet.
Amb les poques hores de dia que tenim en aquesta temporada, ja s’hi havia posat la foscor de la nit i vaig poder admirar les decoracions de Nadal de la plaça del Poble. Molt maques, fan goig de veritat. Però tenia la sensació que hi faltava quelcom. Potser, més que una cosa, eren persones el que hi faltava. Tot al voltant de la plaça, m’arribava el rumor dels carrers plens de gom a gom de treballadors que tornaven a casa, alguns encara acabant els últims assumptes del dia. Però a la mateixa plaça, ningú. És clar, a principis del mes de desembre, quan cau la nit tampoc és moment de treure la canalla a passejar –contràriament a l’estiu.
Arribant a la plaça davant del Consell, aquí també vaig sentir com una petita decepció. Sens dubte va ser una cosa molt personal. És clar, avui en dia aquella plaça és més freqüentada que mai, amb un vaivé continu de persones que pugen pel nou ascensor des de Prat de la Creu, passen davant de la casa gran i continuen el seu camí pedestre cap al cor de la ciutat. Els llums de Nadal també hi eren, amb una filera d’arbres decorats tot al llarg de la balustrada, i aquells homenets que semblen llaminadures de colors dominant la vall des de dalt de les seves perxes. La façana del nou Consell –on, per cert, ens varen rebre molt amablement– també estava ben il·luminada i a l’interior del vestíbul una llum tamisada molt ben calculada posava en relleu l’arbre de Nadal interior.
Però a l’exterior, entre l’enllumenat de la zona comercial i del nou edifici del Consell, hi havia una zona de foscor. Al bell mig de tanta lluminària elèctrica una mica cridanera, era gairebé un descans per als ulls posar-los un moment allà on dormia la vella seu, la casa gran de tota la vida. Tapada per les seves ombres, ni un sol projector gosava interrompre el somni de la mola de pedra del país. Ni un trist led brillava a les finestres per celebrar la festa anyal del consumista frenètic.
Potser és millor així. Potser val la pena tenir la casa gran, que durant tants lustres ha estat un símbol prominent del país en cartells, segells i portades de llibres, com un recordatori fosc però a la vegada potent del que és autèntic a Andorra. Trobeu allà el que ja no queda al Las Vegas en què s’han transformat els carrers més comercials.
