Llums i ombres

Em temo que m’estic ficant en bucs; però, com una mare gestant, ha de néixer el fill. Ho faré amb cura i sense ganes de ferir. Amb el màxim respecte.

En el meu escrit anterior cantava les excel·lències de la nostra terra, deixant-me portar per l’entusiasme càndid i el meu idealisme personal. Somiem, mirem el cel, veiem la llum!!

No oblidem, però, que darrere tot objecte il·luminat hi ha una ombra. Hem d’acceptar que darrere la lluminositat d’Andorra necessàriament hi ha d’haver ombres. Diu Heinrich Lübke, polític alemany: “Deixaré d’estimar la llum perquè produeix ombres?” Mai. Seguiré, agraït, estimant-la.

Una ucraïnesa, Svetlana Aleksiovich, va guanyar el premi Nobel de literatura l’any passat. Ella s’autodefinia com a “dona-orella”. Es limitava a transcriure el que li explicaven els seus personatges. Els seus escrits són poemes d’humanitat, heroisme, amor i vida. Quasi se m’humitegen els ulls quan escric això. Ha estat la meva companya diària, mentre immòbil, amb la cama trencada, feia repòs. He llegit uns quants dels seus llibres, però a la meva capçalera, dormint amb mi, tenia La guerra no té rostre de dona. Un poema a la dona soviètica en la invasió dels nazis. Heroisme, patriotisme, generositat i valor increïbles. Reblant el clau, diré que vaig aconseguir el text original en rus, idioma del qual tinc alguna idea, i m’he submergit en aquest oceà d’emocions i vivències. He descobert un nou món, una humanitat desconeguda, un país immens, una geografia quasi infinita, races, religions, cultures....

¿A què ve, això? He pensat que és bo divulgar els bons llibres. També per dir-vos que vull ésser avui un home-orella. No opino, transcric el que m’ha explicat. No sóc de cap partit, o millor dit, sóc del partit de la veritat, la solidaritat i la humanitat. El que sempre perd.

El paper d’home-orella és perillós. El camí de Svetlana Aleksiovich, de l’obscuritat al premi Nobel, va ésser un llarguíssim i dolorós calvari. Va ésser perseguida, amenaçada, declarada enemiga de la Unió Soviètica. Ella mostrava una realitat molt diferent de la que el poder presentava al poble. Un exemple: mentre els soviets es vantaven, per terra, mar i aire, via ràdio, premsa, televisió, que els soldats enviats a l’Afganistan eren joves idealistes que anaven a ajudar els afganesos a crear el socialisme, un món just, culte, sa, modern, i a acabar amb les guerres tribals, la realitat era molt diferent. El que va resultar va ésser un desastre majúscul de crueltat, vici, drogues, violacions i assassinats. Els pobres soldats queien com mosques i els Antonovs no donaven l’abast a tornar –en secret– caixes de coure amb els cadàvers dels fills d’aquelles mares soviètiques, que eren enterrats en secret.

Després de la publicació del meu escrit m’han fet observacions, algunes banals i d’altres no tant. Faig esment d’algunes, molt poquetes per no aixecar ampolles, sense ànim de ferir, sinó portat pel meu afany que les coses millorin. També amb la reserva que la perfecció no és pròpia de la nostra condició. Tots som humans.

He de confessar que tinc un cert temor de transmetre moltes de les coses que m’han dit. Comentant-ho amb un prohom, m’ha animat dient-me textualment: “Una de les nostres fortaleses, com a poble de llarga història, és la llibertat, a diferència de molts estats. Aquest BÉ tan apreciat s’ha de defensar i s’ha d’utilitzar.”

He sentit reiterades queixes del servei d’urgències del nostre hospital, bàsicament per manques d’aparells i instruments. Comentaris com “Resulta millor esperar el de capçalera que anar a urgències”.

També en l’àmbit de la cirurgia, manques de material. El cas d’una persona anestesiada i no poder fer-hi res, i haver de tornar-la a operar posteriorment. No crec que això sigui la norma, ni que només passi a Andorra.

Sobre traumatologia, m’han manifestat la no existència d’especialitats definides (en general). Tothom vol operar-ho tot. Avui és evident la necessitat d’especialitzar-se. Hi ha tècniques noves. No és el mateix operar un genoll que una esquena.

Una queixa generalitzada és la qüestió salarial. La variada i amplíssima graella salarial és injusta i hi ha abusos. Cert descontentament.

El que m’ha impactat més és el que m’ha dit una persona eminent, un veritable patriota, que sent el país. Mentre em parlava mostrava un gran desconcert i disgust pel que sembla un desgavell i escàndol del SAAS, de què tant han publicat els diaris. Se sentia frustrat i impotent. Sembla que la fiscalia està investigant. També va mencionar altres casos de conductes no apropiades de certs polítics. Una qüestió molt seriosa. Jo, que miro massa el sol, em vaig quedar sorprès. Estem tan horroritzats per la magnitud dels escàndols més enllà de la nostra frontera i resulta que del riu Runer amunt no som àngels.

Comentava en el meu anterior escrit les possibilitats d’Andorra. ¿És la corrupció connatural a l’ésser humà, em deia? Jo que, càndid i innocent, em creia que estàvem lliures d’aquesta xacra!! També aquí he sentit comentaris en el sentit que cal relativitzar, donem una ullada i veiem què passa al món. Un dia, pensa que la primera indústria d’Itàlia és la màfia.

Acabem amb un altre toc cultural. Un brillant escriptor i filòsof espanyol va pronunciar una famosa frase: “Me duele España.” Es tracta de Miguel de Unamuno. Home lliberal i cultíssim, autor Del sentimiento trágico de la vida, un llibre impactant, obra que vaig llegir i rellegir en la meva joventut.

Mirant les ombres som molts als quals ens dol Andorra. Hi ha, però, molt de sa, molt sentit de país. La regeneració comença i acaba a casa nostra i és tasca de tots. Precisament aquest pensament i aquest anhel han estat el que m’ha mogut a escriure aquestes ratlles. Desperta, Andorra, desperta i que la llum venci les tenebres! Novament surt l’utòpic i l’idealista, amb el seu brindis al sol. Recordem que grans utòpics com Crist i Gandhi van canviar el món. Somiar és gratis... i a vegades –molt poques– s’encomana.