Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Francesc Salvador

Francesc Salvador

Metge

 

 

Llums, ombres i melangia




Amic, quan llegeixis aquestes paraules, el nou any ja haurà passat i serà lluny com les aigües que han fluït per sota els ponts cap a la mar.

No sé si és encertat que a aquestes altures faci un comentari d’uns dies passats i que no tornaran. En certa manera, però, cada dia és un tornar a començar. És una nova albada i hauria de ser un nou Nadal d’esperança que trenqués la rutina que tan grisa fa les nostres vides.

Amb retard t’arribarà el so de les meves paraules, però hi ha sentiments i idees que desafien el pas del temps. Sempre arriba un moment en què se’ns encongeix l’ànima i ens sentim orfes i desprotegits. Massa sovint la vida, amb els seus ensurts i malalties, ens recorda que no tot són flors i violes.

Vaig començar l’any alacaigut (en castellà, alicaído, que és un mot molt eufònic, musical i que m’agrada). Per primera vegada a la meva llarga vida vaig estar sol la nit de Cap d’Any. Una sensació estranya. Alguna vegada la soledat és la més agradable de les companyies. És una ocasió per pensar i asserenar l’ànima... He de recordar els milions que estan sols sense l’oportunitat de tenir algú al seu costat, i molts d’ells, pobres, malalts i solets en mig de ciutats plenes de persones.

Algun any havia mirat a la televisió les festes amenitzades pel màgic André Rieu. Milers de persones gaudint de la música, color i espectacle dirigit per aquest gran mestre. Jo m’entretenia a observar els gestos i les mirades dels dansaires, i em semblava veure que tenien un toc agredolç i d’angoixa. Veia una febre un xic desesperada de voler agafar-se a la vida, frenar el temps. Veien que se’ls escapava de les mans com si fos aigua que ningú pot agafar. Ni la música ni les danses ni l’espectacle podien fer gran cosa contra de la irreversibilitat del pas del temps, que avança i avança i no coneix Nadals, Cap d’Anys o primaveres i s’ho emporta tot per davant.

Vaig recordar una historieta que el gran músic Jordi Savall explicava als seus alumnes: un home perseguit per un tigre, que se salva fugint, corrent per un penya-segat; però se li va parar el cor quan va veure a baix un altre tigre que l’esperava. Diu la història que aquell home amenaçat va veure unes maduixes salvatges a prop, va començar a picar-ne i va exclamar feliç: “ah que bones són les maduixes salvatges”.

Savi és qui no es deixa enfon-sar per les circumstàncies i té la sort de trobar les seves maduixes salvatges. Parar i viure-les tot i les dificultats i del tigre que ens està esperant al final del camí. És tan predicat i poc practicat viure el present, el carpe diem, o les paraules de Confuci: “Disfrutar del camí és més important que el destí del nostre viatge”.

No estic massa orgullós del que he escrit. No he descobert cap Amèrica, però una paradeta en el córrer de la nostra vida mai sobra.

Comentaris: 1

Comentaris

Bona història. Comença una mica pesimista però acaba amb un missatge motivador.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic