Lo cap del llop

Recentment va aparèixer dins la premsa internacional la notícia que han descobert un cap de llop. Sembla que va ser a Sibèria, lloc en què és habitual trobar parts d’animals d’època prehistòrica –com ara dels mamuts– en bastant bon estat de conservació. És com si el permagel, situat a pocs centímetres més avall de la superfície de la terra, hagués actuat com un congelador gegant. Conserva les restes d’aquests animals tan bé que fins i tot ens han arribat amb pèls i tot, i en alguns casos les seves olors.

Ja s’havien descobert alguns cadàvers de llop en aquesta àrea, concretament de cadells. En aquest cas, però, la trobada ha estat especialment significativa pels antropòlegs, ja que es tracta del cap d’un llop adult, clarament tallat i separat del seu cos per la mà de l’home. Vaja, sembla que ens hem trobat amb el trofeu de caça d’un dels nostres avantpassats... de l’any 40.000 AEA (Abans de l’Època Actual –manera laica i científicament correcta de dir Abans de Nostre Senyor).

Pensem, si us sembla bé, en el significat que devia tenir l’acció d’agafar el cap d’un llop per qui ho va fer. En primer lloc, el fet de matar un llop no podia obeir directament a la necessitat d’alimentar-se. Un llop no és comestible. Tot i que pot ser que hagi competit amb el caçador, per altres preses; s’entén, així, l’interès que podia tenir el fet d’eliminar tal animal nociu. És possible, també, que el caçador volgués protegir-se, a ell mateix (o ella mateixa? Per què no...) i la seva família. Un llop amb una closca d’aquelles dimensions –uns quaranta centímetres de llarg– hauria representat un perill cert per als nens d’aquell grup d’humans.

Però, per què guardar-se’n el cap? La seva pell possiblement haurà servit al caçador, si més no com a part de la seva roba d’abrigar. El cap, per contra, no podia servir directament per a tal propòsit. De fet, tan sols podia servir com a símbol, prova manifesta del seu poder físic i capacitats com a professional de la caça que li diríem avui en dia. Anys més tard, el fet de presumir-se de les despulles d’animals s’hauria convertit en l’exposició de teixits de seda, o de cotxes de luxe. Però necessitar demostrar el seu propi èxit sempre ha estat una necessitat social entre els humans.

M’agradaria fer una última reflexió, si m’ho permeteu. És la següent, en forma de pregunta: quina quantitat dels meus estimats lectors han vist mai un cap de llop de veritat, en les seves carns? Per a la major part, estic prou segur que el més a prop que hauran vist d’un llop haurà estat el pastor alemany del veí. Sens dubte, està molt bé així. I, només amb això, podem tenir una petita idea de quin ha estat el camí que els humans hem fet al llarg d’aquests 40 mil anys, i quins han estat els canvis efectius en la nostra vida envers la dels nostres avantpassats remots.