Lo Cartanyà i els Jocs dels Pirineus-Barcelona

No seré jo qui gasti unes precioses connexions neuronals defensant els Jocs d’Hivern de Barcelona-Pirineu, o com es diguin. Només cal recordar que se’ls va inventar cap al Plistocè l’últim alcalde socialista de Barcelona, ara no en recordo el nom i no m’aixecaré a buscar-ho, com comprendran. Però ens han enganxat algunes de les reaccions dels rústics pirinencs, veïns i fins i tot amics meus. Ens té fascinada la santa indignació que els provoca que des d’un despatx de Barcelona, ecs, els vulguin convèncer que els Jocs són exactament el que necessita el territori per sortir d’un secular estat semicivilitzat, tenint en compte que per aquí dalt encara tenim vaques que deixen femta per camps i camins, campanars que toquen quarts i hores i altres rèmores feudals. Les posturetes antixaves em recorden els esgarips dels nostres veïns nord-occidentals perquè Lo Cartanyà els estrafeia l’accent. Ai, ui, oi. Però, qui se’n recorda avui de Lo Cartanyà!? També ens han emocionat fins a la llagrimeta els efectes col·laterals de la campanya  institucional per vendre els Jocs per terra, mar i TV3. A certs indígenes els ha esverat sobre manera que els periodistes barcelonins tinguin la barra de parlar del Pirineu “de Lleida”, mare meva, o encara pitjor, de la “província” de Lleida, ecs, obviant la fabulosa vegueria de l’Alt Pirineu. Només per això, i per la traïció màxima de pretendre vehicular les aspiracions de la sagrada terra pirinenca a través del Comitè Olímpic Espanyol –on s’és vist– venen ganes de votar no a la consulta sobre els Jocs que aquesta gent tan amant dels referèndums no convocarà mai. Ah, sí, l’alcalde aquell es deia Hereu o una cosa així. El de la consulta de la Diagonal, crec. Què podia sortir malament?