Sentir aquestes tres paraules enmig d’un carrer de Cambrils pot semblar estrany o portar a moltes interpretacions. Depenen del context. Poden ser perquè et donen una espenta fortuïta o et fan caure el bolso o alguna bossa.

El fet és que des de fa vuit dies aquestes tres paraules ressonen dins del meu cap llunyanes i culpables. D’una banda ressonen llunyanes perquè en aquell moment la meva prioritat absoluta passava per salvar el meu bichon maltès dels ullals d’un husky i, de l’altra, ressonen culpables perquè no vaig ser capaç de reaccionar per exigir responsabilitats al seu propietari.

No se m’hagués acudit mai escriure un article sobre el Xap, tot i que forma part de la meva vida quotidiana i de la del nostre nucli familiar des de fa una colla d’anys, si no hagués ocorregut un desafortunat i trist incident.

El Xap és un gosset molt simpàtic i juganer que ja té una edat, vuit anys. No li fa por res, ni és malfiat i és dels que es fa estimar.

La setmana passada mentre passejàvem xino-xano per Cambrils va voler saludar, com fa sovint quan veu altres gossos, un husky. Va ser un xoc. Tot va anar molt ràpid i la simpatia juganera del bichon no va ser del gust d’aquest gos, i en un quart de segon li va clavar els ullals al cap i al coll, mentre el seu propietari, sense immutar-se i tot i tenir-lo lligat, es mirava l’atac.

Es més, davant del meu gest desesperat per treure el Xap dels ullals del husky, només vaig rebre de l’home un lacònic “lo siento, señora”. Impassible, sense moure una cella.

Entenc que quan decidim adoptar i introduir a les nostres llars i a les nostres vides animals de companyia assumim una responsabilitat vers ells i vers l’entorn en què convivim, mantenint sempre una actitud cívica. Això comporta, penso jo, adoptar mesures senzilles, com per exemple posar un morrió al teu gos si saps que pot ser agressiu i potencialment perillós. O bé si saps que pot atacar altres gossos, com va ser en aquest cas.

A priori, però, el husky no és una raça perillosa. És una raça de gos amb gran semblança al llop, provinent de Sibèria, de temperament amable i obert, tranquil i extremadament intel·ligent. Són els gossos del múixing, els que estiren els trineus.

Els bichons maltesos, per la seva banda, són una raça divertida, molt carinyosa, amb molta vitalitat i molt intel·ligents.

La veterinària em va comentar que, no obstant això, els husky tenen un temperament molt fort i són gossos que necessiten rebre una bona educació. Així que potser el problema de l’agressivitat d’aquell husky podia venir dels seus propietaris i del seu entorn.

En desconec els motius, però el cert és que el propietari, malgrat la normativa vigent i les regles de convivència cívica més elementals, només va manifestar un “lo siento, señora”, i va prosseguir el seu camí, com si res. Ni va oferir cap ajuda ni va mostrar cap senyal d’interès o de preocupació pel bichon ferit pel seu gos. Res, llevat de mostrar una indiferència freda.

El Xap es va recuperant molt a poc a poc de les ferides que li van causar. La veterinària em va explicar que les queixalades no es poden cosir pels riscos d’infecció, i això obliga a fer cures diàries en animals que no saben els que els passa. És qüestió de temps i de paciència.

Dit això, aquest incident m’ha trasbalsat més del que em podia imaginar perquè com deia a l’inici d’aquest escrit la tolerància i el respecte mutu entre les persones són elements bàsics per la convivència, i encara més si hi ha animals de companyia pel mig. I quan aquest equilibri es trenca o s’ignora ens perjudica a tots.

Així que ara per ara, malauradament, em queda l’enuig de saber que l’incivisme i la manca de respecte dels uns cap als altres segueixen vigents.