L’Objecte del Silenci

Febrer 2016. Dolors Miquel recita Mare Nostra, el poema més conegut del recull Missa pagesa (premi Gabriel Ferrater, 2005), a la gala dels premis Ciutat de Barcelona. De cop i volta, sense que ningú ho hagués imaginat o buscat prèviament, reviu el debat sobre la diversitat espiritual. No reproduiré l’obra que ha engendrat la polèmica: és fàcil de trobar a la web. Per donar-vos un tast del que és Dolors Miquel, us transcric un fragment del poema Dels besos de Déu, també de Missa pagesa: “Besa’m amb besos de la teva ànima feta saliva,/ feta papil·la, feta cèl·lula sensorial, feta meva./ Proclama’m la meretriu dels teus besos./ Proclama’m l’hereva de la teva carnalitat més alta./ Besa’m amb besos despullats de Tu i de Mi,/ amb besos del somriure, amb besos de la llàgrima./ Que reposin en mi la pau i la guerra, immòbils./ Besa’m amb la teva mort eterna, amb el pètal de la teva mort./ Desfulli jo tota la flor dels teus llavis, primavera./ Besa’m amb besos de la teva boca.”

A la nostra cultura, des de fa més d’un segle, un poeta té dret a pregar tal com sent. Hi ha societats que tradicionalment li neguen aquest dret: la nostra no. Si els seus sentiments difereixen dels recomanats per la doctrina tradicional, fa bé de limitar la seva expressió a l’àmbit laic, però la seva paraula és admesa i benvinguda a la plaça pública. L’espiritualitat d’una persona no adscrita a una religió concreta també té valor per a nosaltres. La fe en una Mare Universal que ens dóna força amb el seu crit de dolor i amor també és fe. L’espiritualitat només és viva quan s’expressa lliurement, sense por d’ofendre, sense por de resultar inadequada: si no ho fa, no és espiritualitat, és una farsa.

Carles Hac Mor, parlant de la Missa pagesa, deia: “A missa, hom no hi va pas a fer la crítica de res, sinó a viure un misteri que, com a tal, desafia la raó. El ‘ho crec perquè és absurd’ ressona tothora quan hi és fet el sacrifici de la missa. I quan aquesta és pagesa, l’altar hi és pagà, i, malgrat això, també hi ha misteri, sacrifici i absurd.” Tota pregària es pot considerar absurda. Ho dic com a creient, com a algú que parla amb Déu sempre que pot i mai no sap si rep resposta i no és capaç de sentir-la. Ho dic com a algú que regularment es desespera pensant que Déu l’ha deixat. Que no ha vist Déu, però té la fe en la seva infinita comprensió. Que dubta de Déu i se’n penedeix, que se n’allunya i ho pateix, com tants creients que som pel món. I tota poesia és pregària: tot art ho és.

Acabaré amb un altre fragment del mateix llibre de Dolors Miquel, una poeta que lluita amb Déu com tots els poetes que ho admeten: “Un cor estripa el silenci. El silenci estripa una nota. // La missa esdevé silenci. // El silenci esdevé Missa. // Anem // Anem // Anem.”