L’oblit
Sempre m’he preguntat per què a la sala dels passos perduts de l’edifici nou del Consell General, al mural que recorda des de l’edat mitjana tots els Coprínceps francesos i episcopals que han inscrit la història del país, hi manca la figura de Pétain.
Anys enrere, i en una altra vida, ja ho vaig demanar però mai se’m va donar cap resposta convincent.
No tinc cap simpatia per aquest Copríncep, ans el contrari! El cert és que després de ser un heroi de la Primera Guerra Mundial, a França va passar a ser, quan l’Alemanya nazi va envair França el juny del 1940, un cap d’Estat titella i complaent amb Hitler.
Va estar al capdavant de l’Estat francès, que és com es va anomenar França durant aquest període fosc fins a l’alliberament de París l’agost del 1944. I el desembre del 1940 ens va enviar al Principat un veguer de sinistre record: Émile Lasmartes.
És a dir, que el mariscal Pétain va exercir realment de Copríncep. Encara més, les cartes diverses que es van intercanviar durant aquest període el síndic Francesc Cairat i ell, fins i tot felicitant-se els aniversaris, en són un testimoni fefaent.
Dit això, Lasmartes va ser, al meu entendre, un personatge nefast. Era un veguer molt proper als nazis, i els andorrans el vam patir amb totes les de la Llei.
Ningú contestarà el fet que aquest veguer va sobrepassar el seu paper i que va utilitzar la seva posició al país per cobrir, protegir i fins i tot col·laborar en totes les incursions que els nazis que estaven al Pas de la Casa feien al Principat. Ja fos per generar por, per cercar i arrestar refugiats polítics, famílies jueves que fugien de la barbàrie nazi o simplement foragitar els oponents i contrabandistes que tenien fixats. Poc li importava que Andorra no fos França, és que ho ignorava, ningunejant les nostres institucions i els nostres representants.
I quan a finals del 1942 el síndic Cairat, amb alguns membres del Consell General, es va voler desplaçar a Perpinyà per portar la quèstia al delegat permanent del Copríncep francès, Raymond Bélot, que havia visitat Andorra el juny del 1941, Lasmartes va donar ordres perquè no se’ls deixés passar la frontera del Pas de Casa i se’ls confisqués els passaports!
Vaja, que vam tenir una perla com a veguer durant uns quants anys! A més, com apunten alguns historiadors, tot i caure molt antipàtic a la majoria de la població, fins al punt que el Consell general va deixar de reconèixer-lo com a veguer després de l’incident de la frontera, comptava amb alguns amics al nostre país.
És cert que és un període fosc de la nostra història, però no crec que sigui bo, sa ni madur per a la nostra democràcia obviar-ho, ignorar-ho o amagar-ho.
Fa pocs dies, la cancellera alemanya Angela Merkel va anar a visitar el camp de concentració més gran dels nazis i situat a Polònia: Auschwitz. Va ser un moment històric on públicament va reconèixer que se sentia “profundament avergonyida pels crims terribles” que havien comès els alemanys. Hi va afegir que la memòria dels crims nazis “és inseparable de la identitat Alemanya”, i va subratllar que els alemanys no defugen “la responsabilitat dels fets que van ocórrer.” Una lliçó! Per a un Estat, assumir el passat, per dolorós i cruel que sigui, és una mostra de maduresa social, política i democràtica per encarar el present i el futur.
És evident que Andorra no és Alemanya, i que l’anècdota del mural que he descrit està a anys llum del que va ocórrer a Europa amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Però humilment crec que reconèixer i assumir fets i gests que van ocórrer al nostre país és primordial. Per això segueixo sense entendre, a casa nostra, aquesta amnèsia al mural del Consell general, obviant Pétain, quan hi ha inscrits tots els Coprínceps des de la signatura dels pariatges.