Fa un parell de setmanes, mentre esperava torn perquè m’atenguessin en una entitat bancària, vaig detectar un seient lliure on, en principi, podia esperar el meu torn assegut. En aquell seient hi reposava un exemplar del diari BonDia i així li ho vaig indicar a la persona que seia al costat, per si era seu i el volia enretirar. Em va fer indicacions que no, però el va agafar i el va començar a fullejar. Aquell dia m’havien publicat un Gong i, per a sorpresa meva, al cap de no gaire el lector em va demanar: “Badaire és una professió?” Li vaig comentar que aspirava que ho fos, però que ho veia difícil. Una resposta de circumstàncies, no els diré que no! 

El cas és que la seva pregunta va quedar sense respondre. Com és lògic, quan escrius mai poses cara als possibles lectors.  Ja fa temps, però, que també vaig enxampar el client d’un restaurant que començava a llegir una columna meva sense que el lector s’adonés que jo era a prop. En plegar de seguida el diari, vaig interpretar que no li havia interessat gens ni mica el que li explicava. Com es poden imaginar, vaig marxar amb la cua entre les cames, ferit en l’orgull, acomplexat, amb l’autoestima per terra. 

No els negaré que avui, abans de començar aquestes línies, he ronsejat una mica o, el que seria el mateix, no acabava de trobar el moment de posar-m’hi. I mentrestant, gairebé sense voler-ho, et dediques a badar. Que si hi ha una garsa refrescant-se al prat acabat de regar,  que mira com es bleguen les fulles de les tomateres del veí amb la calor, que si el roser de la veïna és ple de pugó i les formigues el defensen de les marietes que volen menjar-se’l. 

Els cert és que els francesos, sempre orgullosos de la seva cultura, ja fa temps que han encunyat un verb, flâner, que equivaldria a  passejar sense rumb, a l’atzar, pel simple plaer de mirar. I d’aquesta tasca n’han tret un ofici, flâneur. Gràcies a Baudelaire, molta gent és capaç d’identificar-s’hi. De fet, fins i tot dona una certa categoria qualificar-se com a flâneur. Per contra, els badaires estem deixats de  la mà de Déu. I això que una de les definicions de badar és abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa. De fet, per badar, ni tan sols cal passejar. El problema és que el badaire sempre  acaba  per distreure’s i deixa escapar les bones oportunitats, i en un principi, un flâneur no ho faria mai, on vas a parar! 

En tot cas, en els temps que corren badar no formaria part dels verbs que s’ensenyarien en una escola de negocis. Però no s’enganyin. Tot i que cal cert temps d’adaptació, quan se li troba el gust,  resulta d’allò més saludable. No dubtin a provar-ho! Però això sí, cal deixar el mòbil en un calaix, no facin trampes!