L'olor del cavall guanyador

De repudiat a ben vist. D’oloreta fastigosa de mort a transmetre la flaire del millor perfum. Qui li havia de dir a l’FC Andorra, no fa tants anys, que formaria part de la campanya dels candidats a les eleccions comunals de la parròquia d’Encamp? Qui li havia de dir a aquest club, gestionat per tres bojos perquè no morís, que se’l rifarien a totes les parròquies? Abans, l’entitat esportiva més antiga del país –repetim, no fa tant temps d’això– no tenien on caure morts, i això que jugaven amb bona part de la plantilla del producte del país –dedicat als més patriotes–. Van fer el porta a porta com els candidats, però sense rebre quasi mai una resposta afirmativa a la necessitat imperiosa de tenir un gran, mitjà o petit suport econòmic. S’estaven morint... de pena, de llàstima i víctimes dels errors en la gestió. Sort en van tenir de Piqué, que va tapar totes les vergonyes o les va destapar, depèn de com es miri, i no va ser, amb tots els respectes, el propietari de Fruterías Martínez –nom totalment fictici, no se m’enfadi senyor Martínez–. Si arriba a venir aquest, un cognom gens esnob, el club també hauria caminat pel fil ferro més prim i també pel maleït fang. Amb Piqué tothom ha embogit. Encara sort. Així no ha mort de pena, de llàstima i de fàstic l’entitat esportiva més antiga. Als que ens agrada el futbol ho agraïm. De baixar a les catacumbes, d’utilitzar subvencions per eixugar el deute, de jugar contra el Palau Anglesola, de jugar a Aixovall –quin fred!–, d’utilitzar els diners dels internacionals per sobreviure –ara ja no fan falta– o d’anar prestat al CE FAF 1, ja ningú se’n recorda. Ara tothom lluita per tenir el cavall guanyador. Gràcies!