Aquest cap de setmana, hem tornat a gaudir d’una edició més, la dècima ja, del festival Jambo a Andorra la Vella. I dins d’aquest marc, hem assistit al concert-homenatge dels trenta anys de la Fundació ONCA, en el qual nou artistes del país han interpretat, cadascun, una cançó del seu repertori al costat de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA), sota la magistral direcció d’Albert Gumí. M’agradaria ressaltar la importància de tenir una orquestra nacional del calibre i la qualitat de la que tenim. Un conjunt de músics que fan que tot soni bé i que, per sobre de totes les coses, tenen quelcom que no es paga amb diners: professionalitat. Ja ho sabeu, un mèrit que cada vegada costa més de trobar, i si no és així, espero que pugueu disculpar el meu pessimisme habitual. Imagino que alguna vegada haureu sentit parlar de la llei de les 10.000 hores, que estableix que per dominar alguna cosa, la que sigui, es necessiten almenys 10.000 hores de pràctica. I hi estic d’acord. 
La diferència és que, amb aquests músics, aquesta quantitat d’hores es queda massa curta i segurament aquest número màgic només els serveix per començar a sentir-se còmodes. Perquè aquesta gent està feta d’una altra pasta. Són persones que senten aquesta passió per fer les coses bé que cal aplaudir d’allò més, perquè no sigui un costum que caigui en l’oblit. Són persones que fan que els instruments siguin una extensió dels seus propis cossos, encara que estaria bé si entenguéssim que això no arriba per casualitat. Això és el fruit de moltíssima constància i esforç, del qual només veiem la punta de l’iceberg, materialitzada en forma d’una interpretació que a vegades ni arribem a valorar. I com que últimament estem immersos en unes dinàmiques d’intel·ligència artificial que només s’enfoquen en el resultat per sobre del procés, donem per fet que el que sona és fàcil de fer.
Però tot costa molt, hores, mesos i anys de dedicació al que sigui que algú decideixi deixar-s’hi l’ànima sencera. I a vegades, la recompensa no és proporcional. Perquè vivim en una època en la qual el soroll preval per sobre del silenci, per poder relaxar-nos i, en aquest cas, gaudir de la bona música. I aquest soroll que ens distreu gairebé cada hora de cada dia de les nostres vides, la major part de les vegades ni tan sols és agradable de sentir. I no sempre és soroll auditiu. Paraules i frases inunden el nostre ecosistema com un càncer que només intoxica i que no construeix res, excepte ressenyes plenes de bilis, fetes per persones que prefereixen mirar la palla en l’ull aliè, que la biga en el propi. Com diu un col·lega: “Només qui en sap, sap el que costa fer-ho”. Afortunadament, existeixen persones com les que conformen l’ONCA que ens recorden, cada vegada que els escoltem, que no tot està perdut. Encara que ho sembli.