Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i conseller lauredià

 

 

L’oncle Sam, en hores baixes




Tenia 23 anys i era el meu primer gran viatge. També agafava l’avió per primer cop. Vaig enllaçar un Barcelona-Amsterdam amb un Amsterdam-Nova York. Tota una aventura. La metròpoli americana ens esperava. Res indicava que aquell viatge seria més que especial. D’allò han passat vint anys. Tants com des dels atemptats d’Al-Qaida que van marcar, crec, tota la humanitat.

Sempre s’ha dit que hi ha un abans i un després d’aquells esdeveniments. No sé si realment és així, però fa la sensació que des de llavors, esdeveniments de tota mena han anat precipitant-se en la nostra efímera i fràgil existència. Sembla que el planeta va començar a girar més de pressa. El cert és que tothom recorda on era i què feia en aquell moment. Serà que sí que va ser rellevant tot allò.

Era principi d’estiu i recordo que feia una calor enganxifosa a Manhattan. Una calor que no ens va impedir d’admirar a cada cantonada, bocabadats, la dimensió d’aquella gran ciutat. La seva diversitat, el seu mestissatge, no van deixar-nos indiferents tampoc. Sempre he dit que cal visitar-la almenys un cop a la vida per adonar-nos del que significa varietat, llibertat i humanitat, en el primer sentit de la paraula. I qui tingui recança cap a tot allò ianqui, els tranquil·litzo: Nova York és la ciutat menys americana de totes –arquitectura a part, és clar.

Anem arribant al moll de l’os. Juntament amb Chicago, la ciutat de la costa est és el màxim exponent de la construcció vertical. No per res se l’anomena la ciutat dels gratacels. I com a tal, durant aquell viatge, no vam deixar de visitar les malaurades torres bessones. I ho vam fer l’11 de juliol d’aquell 2001. En conservo l’entrada com a record. A aquells edificis, que ens van fascinar de dalt a baix, els quedaven dos mesos exactes abans de ser destruïts i endur-se prop de tres milers de vides humanes. Des del mirador de la torre sud admiràvem la immensa ciutat, lluny d’imaginar-nos que dos mesos més tard aquell edifici i el de la vora, el de l’antena de telecomunicacions, acabarien esfondrant-se pel xoc brutal de dos avions de línia.
Tot i que increïble i més proper a la ciència-ficció pròpia de Hollywood que a la realitat, allò va succeir de veritat i els EUA, amb més o menys suport per part d’altres països, van començar una sèrie d’accions militars per castigar i derrocar aquells règims susceptibles d’estar aixoplugant terroristes. Als talibans de l’Afganistan i al règim de Saddam Hussein a l’Iraq els va tocar el rebre. Els primers van haver de marxar i el segon va desaparèixer del mapa de les dictadures.

Aquelles accions van provocar altres atemptats: els de Londres, Madrid, Barcelona i París, entre altres. Per tant, aquella absoluta legitimitat inicial de la resposta americana a l’11-S es va anar difuminant any rere any fins a arribar al dia d’avui. Sembla que de res servia aquella resposta contundent quan van començar a patir atacs Espanya, el Regne Unit, França i altres països dits occidentals. L’eix del mal va ser eliminat, o almenys una part, la por i el terror segueixen colpejant-nos de tant en tant.

Però, què els està passant als EUA? Estan perdent facultats i ja no serveixen com a policia del món? Resumim. Iraq no era tan perillós, o gens, com ens avisava el trio de les Açores. Primer fiasco de la política exterior americana. No només s’equivoquen, o enganyen, amb el diagnòstic, sinó que deixen una societat iraquiana a la vora del col·lapse en tots els sentits, militar, social, polític i humà. Segon fiasco, la retirada a correcuita de l’Afganistan, permetent la restauració de règim talibà. Vint anys no han estat suficients a la primera potència mundial per instaurar un règim capaç de subsistir per si mateix i que de nou s’entrega sense resistència a la tirania de quatre salvatges amb rifle i turbant.
Amèrica sembla estar en decadència. Va començar a estar-ho amb l’arribada de Donald Trump i amb l’irrisori assalt al congrés de fa uns mesos. Si afegim també que la Xina esgarrapa posicions a nivell econòmic, sembla que ens apropem a un canvi d’equilibris entre les grans potències. Anem-li preparant un bastó al vell oncle Sam. Potser el necessitarà.

 

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Per a totes les coses que va fer malament els Estats Units, atacar els talibans va ser una de bona. Retirar-se no. Per cert, eix del mal a qui et refereixes? Espero que no et refereixis a Rússia. Cap ideologia o enfrontament ideològic justifica anomenar a un país així. I Xina, que ens ha fet? Perqué hauriem d'ajudar l'oncle Sam? Occident es genial. La seva política exterior, no.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte