Ahir la consellera general Meritxell Palmitjavila va dedicar un article a la nostra formació política en un rotatiu del país sota el títol La deriva de la política liberal. Segons ella, la preocupa enormement la nostra manera de fer política i, cito textualment, la “deriva promoguda especialment per aquesta nova manera de fer per part de Liberals d’Andorra”.

Al llarg de l’article, la senyora Palmitjavila es queixa de les denúncies constants per part de la primera força de l’oposició quant a accions que, al nostre criteri, són inacceptables. Aparentment, oblida la consellera general que qui està al capdavant de l’executiu, i de la major part dels comuns, és la formació a qui dona suport el seu grup parlamentari, i oblida també que una de les accions bàsiques de l’oposició, on el mandat democràtic ciutadà ens va situar, és controlar l’acció dels qui governen.

Els membres de DA pretenen que l’oposició romangui callada davant de polítiques i accions del tot reprovables? Estarien més còmodes amb una oposició muda que els condonés tot allò que és denunciable? Esperen de l’oposició una submissió mesella que els doni carta blanca per gestionar la cosa pública sense respectar les regles del joc? Ja els avancem la resposta: Liberals d’Andorra, tot això, ni ho permetrà ni ho assumirà.

Han estat massa els casos en què Demòcrates per Andorra, al llarg d’aquesta legislatura, ha gestionat la cosa pública amb procediments més que qüestionables o, fins i tot, intolerables. No cal fer gaire memòria per recordar que mai abans cap polític no havia hagut de dimitir del seu càrrec. Sense miraments, s’han saltat terminis marcats per llei; han “espanyolitzat” l’administració en llocs clau, fins i tot en posicions que estaven estrictament reservades a nacionals, i la darrera setmana han intentat entrar una modificació del Codi Penal que atempta contra drets fonamentals. Això sí, davant de tot plegat, DA i la senyora Palmitjavila pretenen que l’oposició, en aquest cas l’oposició de Liberals d’Andorra, no obri boca. Una provocació en tota regla i indigna d’un Estat democràtic com el nostre.

En el seu article la senyora Palmitjavila demana al nostre grup de ser “honestos, escrupolosos i coherents”. Justament per això vam denunciar el que, a criteri nostre, és intolerable, i és que el cònsol major d’Encamp compagini sistemàticament en horari laboral del Comú tasques professionals privades amb les de cònsol de la parròquia.

Recordava també l’autora de l’article la manera de fer política dels nostres avantpassats i que, cal recordar-ho, feien sense cap contraprestació i amb un alt sentit de responsabilitat i compromís amb la comunitat. Justament aquest alt sentit de les obligacions és el que ha fet que no calgués legislar, fins ara, aquesta situació. Malauradament, vistes les actuacions d’alguns, caldrà treballar-hi, però la proposta que DA té damunt la taula sembla que s’està enquistant per les mateixes actuacions dels seus polítics afins. L’únic grup parlamentari en tota la cambra que pot tirar endavant una llei d’aquesta mena és DA, amb la seva majoria de quinze. Vejam si són capaços o tenen la voluntat de fer-ho. Sis anys de majoria absoluta haurien d’haver estat suficients per fer això i tota la resta de promeses electorals.

El que és del tot inacceptable és que la senyora Palmitjavila parli de demagògia i ho argumenti faltant completament a la veritat, atorgant-me paraules que jo no he dit mai. En el seu article d’ahir escrivia: “No m’agrada, ni tampoc el comparteixo, el concepte que fer política és com fer teatre, tal com sovint li sentim assegurar al senyor Ferran Costa, excusant-se darrere aquesta afirmació per jugar a dues bandes.” Potser pretén tergiversar, de forma mal(?)intencionada, allò que sí que he dit en repetides ocasions, que és que la política comporta cert component d’escenificació, tant en les formes com en el fons. De fet, la teoria política versa sobre el tema i politòlegs de la talla d’Arendt, Benjamin o Lessing han tractat aquesta qüestió. No és pas ni un concepte nou ni res que jo m’hagi inventat. Ara bé, respecto la consellera, com no podria ser d’altra manera, si aquesta teoria política no és del seu grat. El que no accepto és que m’atorgui paraules que jo no he pronunciat mai. Li demanaria que, ja que invoca els adjectius honest, escrupolós i coherent, els comencés a emprar en primera persona. La política del país de ben segur que hi guanyaria.