Com un relat de l’estiu, reprenc la darrera columna on m’aturava al casament el 1208 d’Ermessenda de Castellbò amb Roger Bernat de Foix, en contra de les voluntats, entre d’altres, dels Comtes d’Urgell. Seguim doncs el fil d’un segle XIII que va ser cabdal per al Principat d’Andorra.
Ermessenda de Castellbò va portar a la casa de Foix els drets polítics, militars i judicials sobre Andorra. I tal com vaig comentar, la unió entre les cases de Castellbò i de Foix va ser fruit a més dels apetits territorials habituals, de les connivències religioses amb el catarisme d’ambdues cases. Però el primer hereu de la casa de Foix dels drets polítics, militars i judicials de les Valls d’Andorra va ser Roger, fill d’Ermessenda de Castellbò i de Roger Bernat II de Foix. Així, el 28 de gener de 1229, Ermessenda, comtessa de Foix i vescomtessa de Castellbò va testar i va fer hereu el seu fill Roger i en el cas que ell morís sense descendència passarien els drets a la seva altra filla. I Així va ser. Un any i mig més tard, el 17 de juliol de 1231, Ermessenda ja era morta i el que fou el seu espòs Roger Bernat II, comte de Foix i vescomte de Castellbò i el seu fill Roger prestaren homenatge i juraren fidelitat a Ponç de Vilamur, bisbe d’Urgell. Val a dir que uns mesos més tard, el 12 de desembre de 1231, els habitants de les sis parròquies andorranes van fer el mateix que el comte de Foix, i van prestar homenatge i van jurar fidelitat al bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur.
El fet és que aquests juraments de fidelitat van durar poc. El bisbe Ponç de Vilamur tenia un reguitzell de greuges que retreia a les cases de Castellbò i de Foix, les quals considerava enemigues de l’església d’Urgell. I així ho va trametre el 1241 a l’arquebisbe de Tarragona Pere Albalat. I del seu costat els comtes de Foix i vescomtes de Castellbò se sentien maltractats i injustament considerats pel bisbe d’Urgell. El 1257 Roger IV de Foix, fill d’Ermessenda, prestava homenatge amb reserves al bisbe d’Urgell, Abril. Es a dir, que no se’n refiava. És més, va escriure al Papa queixant-se del bisbe Abril que li prohibia acostar-se a les valls d’Andorra! I així ho notificava ell mateix el 20 de juliol de 1258 al mateix bisbe Abril.
Les picabaralles i les provocacions d’ambdues parts van anar creixent. L’ombra del conflicte religiós entre catarisme i catolicisme era cada cop més allargada. I és que el 1269 van acusar la Casa de Castellbò del crim d’heretgia i van confiscar al comte de Foix totes les possessions que li venien de la seva àvia Ermessenda i del seu besavi Arnau de Castellbò. Gràcies a la intermediació de Jaume I, rei de Catalunya o Aragó i pagant-li quaranta-cinc mil sous barcelonesos, Roger Bernat III de Foix va poder recuperar l’11 de maig de 1269 el vescomtat de Castellbò i totes les altres possessions. Però el bisbe Abril i els inquisidors delegats per la Santa Seu Pere de la Cadireta i Guillem de Calonge van seguir acarnissant-se amb la memòria d’Arnau i la seva filla Ermessenda de Castellbó. Havien de pagar per l’heretgia càtar i el 2 de novembre els inquisidors van ordenar que els ossos d’Arnau de Castellbò i d’Ermessenda de Castellbò i de Foix fossin exhumats i foragitats de llurs sepultures.
Roger Bernat III de Foix no ho  va perdonar mai. I tot i que és cert que els homes de les Valls d’Andorra, saltant-se la prohibició episcopal, sis anys més tard, el 6 de maig de 1275, van reconèixer Roger Bernat III, aquest va envair l’any 1277 una gran part dels territoris de l’església d’Urgell, desafiant el bisbe. I novament a partir de l’agost de 1277 va ser el rei de Catalunya i Aragó, Pere II, qui va fer d’intermediari per posar pau i proposar un diàleg entre Roger Bernat III i el bisbe d’Urgell.
Un any de negociacions van portar els seus fruits i, així, el 8 de setembre de 1278, Pere d’Urtx bisbe d’Urgell i Roger Bernat III comte de Foix i vescomte de Castellbò signaren un pariatge sobre els drets respectius a les Valls d’Andorra. Tanmateix, ambdós coprínceps van necessitar signar un segon pariatge, deu anys més tard, el 6 de desembre de 1288 per polir els serrells pendents en el primer.