Jo tenia uns avis postissos que m’estimaven com a una neta autèntica. Bé, ens estimaven a tots cinc, que no soc pas filla única. Vivien a la Torre del Compte, a la comarca del Matarranya, i passàvem els estius amb ells i la tieta. Ella els anomenava mare i pare i nosaltres: Tia Antònia i Tio Félix, tot seguint el costum local en el tractament de respecte a la gent gran. L’Antònia era la dida de la tieta Pilarín, li havia donat el pit en morir la mare d’una infecció vuit dies després del part. La criatura va viure amb el matrimoni part de la seva infantesa alternant estades amb l’àvia paterna a Saragossa.

Cap al tard, les dos petites (les menudes com diuen allà) i jo marxàvem pel carrer de la Bassa avall fins al corral amb el Tio Félix. Ho passàvem d’allò més bé (o més ben dit, xalàvem) donant el menjar a les gallines i els conills. De lo gorrino se n’ocupava ell, no ens deixava atansar-nos. “És perillós i us pot arrencar la mà d’una queixalada”, deia com si fos un lleó de la sabana africana. En acabar, ens apropàvem a la cruïlla del camí del Regall i esperàvem el ramat d’ovelles. Les escoltàvem des de ben lluny i, en passar per davant nostre, dos d’elles se separaven de la resta i seguien al Tio Félix fins al corral. El pastor ens saludava amb un gest i el Félix li cridava: “Xec, a retiro!”

A la nit, sortíem a la porta de casa amb cadiretes i ens asseiem a prendre la fresca. Contemplàvem els estels amb una nitidesa increïble i ells ens assenyalaven les constel·lacions: el carro i les tres mules, l’altre carro més petit... Localitzàvem les cuques de llum a terra i els esgarrarobes que s’enfilaven per la paret atrets per la llum d’una bombeta.

Dels avis reals en teníem notícia per les històries que ens explicaven la mare i la tieta. Sobretot de l’avi. L’àvia Carme va morir molt jove, només tenia 27 anys quan va néixer la tieta. De vegades m’angoixa pensar que no va tenir temps d’exercir de mare, que les dos filles menors no recordaven les seves faccions, la veu, l’olor ni les carícies perquè eren massa petites. Aleshores, entenc les paraules de la mare: “Jo vaig ser una nena trista. Amb només tres anyets, em van vestir de negre i vaig duu el dol un munt de temps”. No comprenia com la família havia estat tan insensible amb ella. I afegia: “A més a més, durant la guerra van estar a punt d’enviar-me a Rússia”.

L’avi Atanasi va sobreviure a l’esposa dotze anys, va morir de sobte mentre dormia. Les dos germanes sempre parlaven amb afecte del seu pare, com crec que els hi passa a totes les nenes. Reconeixien que tenia un caràcter fort i van rebre unes quantes clatellades injustes. Puc entendre que, aleshores, el respecte i l’obediència als pares eren sagrats, però li recrimino que només deixés estudiar al noi i elles no tinguessin la mateixa opció.

M’hauria agradat conèixer-los i conviure amb ells un temps, que m’expliquessin contes, em regalessin caramels, m’agafessin la mà per travessar el carrer... No podem tornar enrere, què hi farem! Només sé que de la Tia Antònia i el Tio Félix recordo, sovint, la seva senzillesa i espontaneïtat. Un any, després de la visita a l’oftalmòleg, vam necessitar ulleres i aquell estiu, preocupats i estranyats, van demanar a la tieta: “Pilarín, com és que los xiquets porten antiparretes?”