‘Lover Man’

Rellegeixo l’antologia Marbre d’aire, de Joan Margarit (Editorial Andorra, 2012), en l’ordre que demana l’antòleg, des del mig fins als extrems. Retrobo llunes blavoses, trens nocturns, somriures esculpits en el no-res, cendra d’elegies i tristesa protectora, el mar en blanc i negre, cels ofegats, el bronze de la solitud, pols lluent de raigs de sol, intempèries i aixoplucs, l’equilibri constructiu, l’enlluernament de les arts. Les tesis de Sam Abrams en el pròleg són tan categòriques com encertades; l’afirmació, per exemple, que el poeta “parla de la seva experiència personal, però gairebé sempre desvia l’atenció del poema cap a nosaltres, cap a la vida i cap al món que ens envolta.”
Regresso a Sant Just Desvern, vuit anys enrere. El calculista d’estructures arquitectòniques i poètiques ens rep, hospitalari. Ja el coneixíem personalment i n’admiràvem el lirisme subtil i la claredat expressiva, entre altres qualitats. Escollim un cafè de varietat sensual, no austera. Riem. Sentim un piano. Dos impromptus i un moment musical de Schubert formen part de la banda sonora del film Amour, de Michael Haneke, que diu que sembla fet a partir del seu Voldran que et moris. En una lleixa, lectures imprescindibles a refer abans de morir. La imatge de la Joana, heroïna grega. Dues quartilles on l’home gesta decasíl·labs. Al davant, el pati de Tantes ciutats on havíem d’anar.
El company Iñaki Rubio exerceix d’entrevistador. Jo faig de notari. Ell enraona. A banda dels talls que apareixeran a la revista Portella 6 (2013, secció Creadors), explica anècdotes i vivències. En una vetllada, Paco Ibáñez entona una lletra que li resulta familiar fins que esclata: “¡Coño, Paco, esto lo he escrito yo!” (Els qui vénen); l’acampada al Serrat dels minyons escoltes i la pujada als estanys de Tristaina; les classes de dibuix als petits Rebés a Casa Guillemó; el reforç del campanar de Santa Eulàlia d’Encamp (un error “irreversible” de l’administració fa que no cobri la direcció d’obra), la inspecció en un ambient glacial de les soldadures del Centre Esportiu d’Ordino en construcció suspesa. I llança reflexions: el capitalisme, imparable, destrueix la cultura mentre fa grans equipaments culturals; la poesia busca la veritat, el que és, el que ha estat; l’urbanisme actual és extravagant i agressiu, i no hi ha res original. En acabat, sortim al pati.
Poso un disc. L’alquimista (“O ràfegues del càlid fred de Parker”) toca Lover Man, “deixa que el saxo vagi seguint l’ombra d’una dona que balla, els ulls tancats i abraçada a ningú en l’obscuritat.” Els mots de l’amant (la passió meditada de Margarit) ressonen al pati d’aquell matí d’hivern. “Aquesta casa del balcó i de l’eixida té una llum de conversa i refugi. De nosaltres, el qui quedi tindrà el xiprer i les heures per fer-li de record i companyia...” I imagino que els refilets del moixó bebop consolen el poeta durant l’eternitat.