Us he de confessar que espero amb ànsies l’arribada de nous missatges d’spam. Sí, sé molt bé que segons el català normatiu n’hauria de parlar com a correu brossa. Però prefereixo el nom en anglès, que em porta càlids records de l’esquetx dels Monty Python, amb tot ple de vikings batallers asseguts en les delicades taules d’un coffee-shop molt posh, prenent-se el te de la tarda en tasses de porcellana amb el dit petit de la mà enlaire. Què hi voleu fer, pel que fa a la comèdia, els clàssics són els millors.
Tinc una bústia de correu específica que, suposo per haver-lo emprat en una botiga en línia poc discreta –no direm noms, només que es tracta d’un dels líders del segment– sol rebre una quantitat de missatges publicitaris força elevada. De fet, és una de les poques raons per les quals encara conservo aquesta adreça: perquè la trobo una font de divertiment inacabable.
La troballa d’aquesta setmana va ser una empresa, diria que xinesa, que m’ofereix un High Precision Mini Camera Otoscope Borescope. Pel que he aconseguit entendre abans d’enviar la missiva comercial del cap als llimbs de /dev/null –referència informàtica que alguns captareu– se suposa que aquest dispositiu s’insereix dins l’orella. Una vegada allà, funciona com una simple càmera d’ordinador, una mica com una webcam tunejada per a ús a l’interior del cos humà. De fet, la publicitat segueix afirmant que és: “made of premium quality PC material, neither too hard nor too soft”. Bé, arribats aquí permeteu-me dubtar una mica, sobretot tenint en compte l’aparent manca de qualitat dels materials de la majoria dels ordinadors actuals. Els PC actuals em fan més una impressió de ser de plasticot, és a dir, fets dels materials més econòmics possible que siguin compatibles amb el seu ús com a ordinador sense cometre una autodestrucció fulminant al cap d’una hora. Tan sols se’n salvarien alguns models de més qualitat que tenen la carcassa feta de metall. Ara bé, no sé si jo m’inseriria un tros d’alumini dins l’orella. El cos mèdic probablement protestaria, i els meus timpans també. Com vaig llegir en un manual de submarinisme fa uns quants anys, “és millor no posar-se res dins l’orella que sigui més petit que el colze”. Em segueixo preguntant quina posició de hatha ioga seria aquesta, però en tot cas el consell m’ha servit bé i el segueixo aplicant.
L’amable venedora –Francine? Temo que ja ni em recordo del seu nom inventat– persisteix, apuntant que: “The WIFI otoscope has an IP67 waterproof rating”. L’enginyeria ens precisa que no hi ha cap mecanisme humà que sigui totalment estanc, sinó que tot aparell acabarà cedint a la pressió de l’aigua. En el cas de la Ingress Protection, el nivell 7 ens certifica que l’aparell és estanc contra l’aigua fins a una profunditat màxima d’un metre. Bé, admetrem sense dificultats que no hi ha gaires persones que tinguin les orelles més profundes que això, i que en tot cas el senyal de WiFi tindria serioses dificultats per passar més d’un metre d’aigua. En el cas —poc probable— que el lector tingui una profunditat d’aigua superior dins l’orella, li preguem que cerqui una opinió mèdica molt ràpidament. 
Finalment, ens trobem davant d’un cas d’optimització del disseny dels productes. Els fabricants van començar per crear versions econòmiques de webcam. Amb poques modificacions, la seva concepció es va poder modificar per fer-ne petits microscopis de joguina. Ara, la imaginació els ha portat a continuar amb la mateixa tecnologia, adaptant-la a l’ús intraauricular. És una clara aplicació del principi del desenvolupament progressiu, en què cada etapa es basa en el producte obtingut en l’etapa anterior.
Espero que l’evolució futura abandoni ràpidament la idea d’explorar altres orificis del cos humà: deixem als metges allò que és de metges. Per contra, sí que veig possibilitats amb objectes inanimats. Qui ha vist mai allò que succeeix dins el pany de la porta mentre s’està actuant amb la clau? Jo ho trobaria fascinant. Francine, com ho tindríem per vendre un endoscopi de panys, fet d’un material “suficientment resistent, però tampoc massa dur?”