L’única cosa simple

Durant aquest confinament vaig tenir l’oportunitat de viure una situació meravellosa. Simple, però meravellosa. A casa meva, a la lleixa de la finestra del bany, un bon dia –diguem un dilluns– van aparèixer unes quantes branques. El dimecres, l’estructura ja era digna de ser anomenada niu i el divendres, era una casa dissenyada per acollir cinc ous. De color rosa el primer dia i que el diumenge ja eren d’un blanc profund. Imagino que tindrà a veure amb el fet que s’estarien endurint? No en tinc ni idea i, la veritat, va ser un fet que em va resultar irrellevant, abans i ara, per la qual cosa continuarà sent un dubte sense resoldre. La mare i el pare? Dos ocells molt macos, negres amb el llom blanc i cua taronja, que vaig trobar i que es diuen Cotxa fumada.
Dies després de deixar els ous i que la mare els incubés religiosament, les cinc cries van aparèixer i la reacció immediata va ser obrir la boca, els cinc a l’uníson, exigint menjar. I tot, a escassos centímetres de la càmera del meu mòbil. Una situació meravellosa. Perquè una cosa tan simple i banal, el fet que les espècies tinguin cries, com tots nosaltres els humans, es va transformar en una bona notícia que podia contemplar des del bany de casa. Una bona notícia, almenys una, entre tanta reclusió, contagis, morts i informatius sensacionalistes.
Les cries van créixer i va arribar el dia de volar. I va passar alguna cosa que jo no coneixia, i sembla que els meus veïns tampoc. Els ocells van sortir del niu, però no se’n van anar enlloc. Van volar cap a baix del celobert, i es van posar a les finestres dels altres banys, alguns pisos més a baix. Es van quedar a ajuntar forces i aprendre, mentre la mare anava i venia. Fruit de la meva ignorància i la dels meus veïns, ens preocupàvem, pensant que s’hi anaven a quedar i s’hi anaven a morir. I algú em va dir que era normal, que les coses funcionaven d’aquesta manera. I els meus veïns i jo vam decidir esperar que fos cert. I al cap d’un parell de dies, la mare va venir i la família se’n va anar.
Una cosa simple i meravellosa. I que no necessita l’ajuda de ningú, perquè continua funcionant de la mateixa manera que fa milers i milers d’anys. Alguna cosa que no es va inventar ni ahir ni té un nom nou que el fa més cool. Una cosa senzillament simple. Com gairebé totes les coses importants, encara que no tinguin la millor premsa i es quedin obsoletes sota la dictadura del postureig i el màrqueting. Alguna cosa que és l’única cosa que continua invariable des que el món és món i que afortunadament no canviarà, perquè no es regeix per cap criteri subjectiu ni sota cap interès determinat. L’única cosa simple que ens queda com a espècie: la vida.