L’urbanisme dels padrins

La secció Vist i No Vist, en què des de fa un parell de mesos el fotògraf Jonathan Gil ens posa cara a cara amb el país de postal que vam fer fins no fa gaire, permet treure unes primeres i sorprenents conclusions, més enllà –és clar– de la més evident, aquest urbanisme desaforat, desordenat i depredador que hem practicat de forma compulsiva l’últim mig segle i que ens ha portat fins on som. Però és que amb això ja hi comptàvem. Amb el que no comptàvem és per exemple amb les muntanyes pelades, on lluiten per sobreviure un grapat d’arbres escanyolits. Muntanyes sembrades de pedres, horts i prats de dalla que dominaven ara fa un segle les parets de les nostres valls. Contra el que acostumem a pensar, del que ens parlen aquestes vistes de, posem, les Bons o Nagol, és d’una sobreexplotació del medi: al vessant de Carroi, a principis del segle XX no hi ha ni rastre de vegetació. La vista és desoladora, i això que la foto és en blanc i negre. Cent anys després, el verd comença a senyorejar la muntanya, i resulta que els padrins no vivien al jardí que ens pensàvem. La segona sorpresa no ho és tant, i té a veure amb l’aberrant proliferació de mobiliari urbà: els carrers i places de fa cinquanta, cent anys, eren espais diàfans, clars i oberts, d’un minimalisme quasi zen; avui, en canvi, arbres, bancs, pilones, semàfors, senyals, opis, fanals, contenidors i tota mena d’excrescències més o menys oportunes colonitzen la via pública sense gaire ordre ni concert, en una prova més d’aquesta mena d’horror vacui de gust i funcionalitat més que dubtosos que caracteritza els nostres pobles i ciutats. Especialment, la capital.