No m’agrada el foc. Soc més d’aigua, de mullar-me. Tampoc m’agraden els comiats, ni que m’acomiadin. I amb l’edat, ara que m’acosto a la cinquantena, tampoc les polèmiques.
Això sí, soc molt passional, i això ajuda a portar-ho millor, tot i les nombroses crítiques que rebem –sense comptar els souvenirs, només m’han regalat un Hibiki, d’una persona que ja no està entre nosaltres–. També m’agrada anar de cara. No soc gaire de xarxes socials –tot i que alguns pensin que tinc altres perfils o com es digui això d’amagar-se darrere d’un nom fictici– de fet, tinc el compte d’X bloquejat perquè no tinc temps per dedicar-hi.
També respecto i admiro moltes persones que es dediquen a aquesta professió, que considero un dels pitjors gremis que existeixen. No ens defensem ni entre nosaltres mateixos. Sigui com sigui, potser qui més he admirat són aquells que mai han aconseguit arribar a fer allò que més els agrada però que segueixen endavant. Quan els escolto, em deixen bocabadat.
En fi, la setmana, periodísticament parlant, ha estat força moguda. Quan no ho és? Tot i que aquí no cobrim el Barça, sempre passen coses. Tots els esports tenen el seu entorn, alguns més que d’altres, i això fa que tot sigui una mica més distret. Porto per aquí des del 2007, tot i que vaig arribar per treballar en un altre mitjà. En tot aquest temps he vist passar molta gent i moltes històries. Ara, setze anys després, plega Francesc Solana. Va arribar el 2010 al BCA, aquell club que tenia el primer equip a Plata i una oficina on cabien de sobres les tres o quatre persones que hi treballaven.
Em quedo amb els bons records, però també amb alguns de dolents i amb una sensació –meva, eh, no dels altres– de desgast. Coses que passen. La vida i l’ofici.
També ha plegat Marc Pujol. Quan jo vaig arribar, ell feia set anys que havia debutat. Un migcampista d’un estil ben diferent del que estem acostumats a veure aquí. Ara sembla que n’arriben de millors, i ho dic amb tots els respectes, Marc. Però els números són els números. Un talismà.
