Així ressonaven al final de cada capítol les paraules del coronel Hanníbal Smith, líder de l’Equip A. La missió de salvament del dia s’havia clos com calia suposar, i és que davant la injustícia de torn, l’aparició de la furgo negra, amb aquella ratlla vermella que cridava al mal temps, resultava igual de relaxant que una til·la. Era veure-la i saber que, fos com fos, algú resoldria el merder de la jornada amb més confiança que protocols.
Els membres de l’equip, tanmateix, no acabaven de ser del tot herois. Més aviat eren una mena de cooperativa de solucions urgents, com un lampista que vingués a deshores i només cobrés si la feina queda bé. L’Hanníbal, amb posat de director artístic de si mateix, tenia el talent de transformar ferralla en armament i problemes en espectacles: el paio era tan bo que si hagués calgut podria haver dirigit una òpera amb excavadores. En Murdock, per la seva banda, era l’element meteorològic atzarós, necessari i sovint inconvenient. L’únic capaç de fer servir la bogeria com a eina de treball, un poeta del caos que avui tindria un pòdcast amb milers de seguidors. En Fènix era la modalitat prehistòrica del màrqueting emocional: somriure i cabell impecables, infal·libilitat per seduir alguna dolça i fràgil gasela, i la certesa que digués el que digués seria veritat durant almenys cinc segons. I després, és clar, hi havia l’M. A. No feia falta que obrís la boca: tots sabíem que era una força de la natura, pura musculatura a disposició del més feble, un Robin Hood afro que va elevar a categoria l’embolcall de polseres i quincalla que van convertir-lo en la versió primitiva i justiciera de Diego El Cigala. La gràcia de tot plegat no eren pas les persecucions, o els tirotejos físicament inconcebibles o els plans que sempre sortien bé. La conya era la convicció optimista i naïf que el món, malgrat les desigualtats evidents i els perversos malfactors que contaminaven un riu amb deixalles radioactives abans de tornar a casa, com si res, a segar la gespa o allitar els fills, ho arreglaven quatre amics, una idea absurda i una furgo tunejada digna d’un neng de Castefa. 
No negaré que a estones, quan el dia es torç, m’agradaria sentir aquell “ratatatà” inofensiu i albirar l’Hanníbal ajustant-se els guants mentre mossega l’etern cigar Panatela, en Murdock saludant un colom imaginari, en Fènix posant-se el serrell a lloc i l’M. A. murmurant que no, que volar no. Perquè una cosa va quedar clara: a condició que hi hagi qui estigui disposat a esmenar destrosses sense cobrar, i amb estil discutible, al món encara hi haurà una mínima esperança.