Amb certa perplexitat, no exempta de disgust per part de servidora, veiem proliferar a tort i a dret (o millor dit, a tort i punt) l’expressió “mà d’obra”. La feia servir la ministra Marsol per referir-se a la gent que, tal com van les coses, acaba sent expel·lida per fer lloc als que venen amb més poder adquisitiu. No és una expressió en absolut innocent i, utilitzat en qualsevol context, despulla de tota la càrrega ètica, de les connotacions relacionades amb els drets, que té el concepte de treballadors: deshumanitza, cosifica. Li ho recordava en aquell moment de manera molt precisa la Roser Porta i encara ahir tornàvem a comentar com el terme ha fet fortuna per aquestes contrades. Només falta afegir l’adjectiu “barata”, insistia l’amiga i companya.
Les paraules que utilitzem, naturalment, ens delaten. Parlar de mà d’obra delata certa ideologia en uns casos. En d’altres, i això és més lamentable, apunta simplement a una utilització acrítica del llenguatge i seguidisme. Probablement el que s’està tractant en recórrer a aquestes expressions és evitar l’ara denostat masculí genèric. Totes aquestes guies creades per ments benpensants aconsellen recórrer a aquests substantius col·lectius. En l’àmbit educatiu, per exemple, fa furor parlar d’alumnat. Caure en una perversió per suposadament evitar-ne una altra, perquè fins i tot en aquest cas –aquí la Roser i servidora ja no estàvem d’acord– considero que és una fórmula que despersonalitza. Examinin el seu cap quan es troben amb la paraula: alumnes es refereix a un conjunt d’individus; alumnat, a un conjunt indiferenciat, una massa, una cosa.
Però en fi, que si hem de ser creatius, i tornant als treballadors, jo proposo que recuperem la paraula proletariat. I afegim-hi lumpen, que així que ens descuidem és com ens trobarem.
