La intenció per avui era seguir parlant de cinema, en to lúdic d’estiu, bon humor i festa major, provocar una bona estona. Que si anar a veure Barbie, quina mandra, o Openheimer, més curiositat... però els titulars dels últims dies als mitjans de comunicació provoquen un canvi d’opinió. 
Sobta que en un moment de moda d’allò políticament correcte, d’eufemismes màxims i voltes i voltes amb el llenguatge (“prestació econòmica per desocupació involuntària” per no dir “atur”), de por de ferir col·lectius, de vulnerar drets... alguns polítics, cap de Govern i ministres i diverses patronals facin servir a tort i a dret les paraules “mà d’obra”. No hi afegeixen, però, “barata”, ni “flexible”, l’altre atribut ideal per a la mà d’obra, per tant, una mica d’eufemisme sí que fan servir. La mà d’obra haurà de viure en zones frontereres, (perquè no té lloc entre torres, casinos i colleges), la mà d’obra per aquí, la mà d’obra per allà. No treballadors, no persones, sinó parts del mercat, d’un engranatge. I ja està. Deshumanitzar, convertir en producte, en cosa, és l’estratègia més fàcil quan alguna cosa fa nosa o es vol tractar de qualsevol manera. 
Tot i ser agost, o precisament per això, perquè tenim més temps, és un bon moment per rellegir El mercado y la globalización, de José Luis Sampedro, que dibuixa d’una manera molt senzilla i per al gran públic aquest sistema capitalista desacomplexat, neoliberal al màxim, que només veu el món com un gran mercat i que només té un objectiu: generar riquesa al preu que sigui. 
Després correu a la llibreria o a la biblioteca i agafeu Dones valentes, de Txell Feixas i llegiu el capítol Quan escapes dels teus propietaris. Dotze pàgines, deu minuts. Imprescindibles. La periodista que va ser corresponsal a Beirut hi narra el sistema de contractació de treballadors estrangers al Líban, basat en una llei, la Kafala. Feixas explica que unes 600 agències intermediàries porten treballadors filipins, etíops, les minyones més barates, però també de Sri Lanka o Kenya i centra el reportatge en les minyones domèstiques, autèntiques esclaves. Les persones que contracten les minyones es fan càrrec de l’allotjament (qualsevol forat en un bany o cuina o el balcó) i el menjar de la noia, que té uns horaris inacabables. L’agència es queda el passaport de la persona i aquesta queda completament a les mans dels seus contractants, a vegades bones persones, a vegades no. 
La societat libanesa accepta completament aquest sistema i el considera positiu perquè aporta riquesa al seu país, i actua amb indiferència si alguna d’aquestes noies és maltractada per la família que l’ha contractat. Mentre algunes ONG i associacions religioses les ajuden en casos extrems. Els treballadors estrangers tenen prohibit associar-se. El relat de Txell Feixas, sobre una realitat a l’altra punta del món, és esgarrifós. Una realitat on conviuen ciutadans de primera i simple mà d’obra barata.