Del caos i el foc als carrers francesos em quedo amb un argument que he vist els últims dies circular per les xarxes amb certa profusió. Ve a dir el següent: davant de l’assassinat a mans de la policia d’un adolescent d’origen magribí, què importen desenes o centenars de cotxes reduïts a cendres? Es tracta d’una fal·làcia que apel·la a un elemental sentit de la justícia (qui pot amoïnar-se per un munt de ferralla quan el que està sobre la taula és la vida d’un innocent?) però que ho fa de forma tramposa: una cosa no té res a veure amb l’altra. Es pot estar sincerament indignat per la mort de Nahel sense haver de demostrar-ho calant foc al cotxe del veí. No és que es pugui, és que ha de ser així. Si donem per bona la lògica perversa que un crim empara, explica i finalment disculpa qualsevol altre crim de qui es reivindiqui víctima real o imaginària de la violència original, entrem al camp de joc de l’anarquia. La cancel·lació de qui gosa criticar els causants del caos francès està directament emparentada, i aquí és on volia anar a parar, amb aquest feminisme -“Els homes són bastant violadors”, deia la tal Pam- que davant d’un crim masclista no perd un segon a interpel·lar tots els mascles, com si compartir cromosoma ens convertís en còmplices. Ai, si rondines per engiponar-te una culpa col·lectiva com mai de la vida farien amb qualsevol minoria! De machirulo i senyoro cap amunt: “Com goses sentir-te ofès quan ens estan matant!?” Per la mateixa raó que un assassinat a Nanterre no empara el vandalisme a Tolosa. No té res a veure. Em dolen tant com a vostè la mort de Nahel i l’última víctima de la violència de gènere, s’ho cregui o no. Però no aprofito per cremar-li el cotxe ni per insultar-lo. Apa, circuli i no em doni idees.
