Poc hauria imaginat que el nostre país fos mai inclòs en una hipotètica assimilació amb l’espai iberoamericà i inserit, de facto, il·lusòriament, a la península Ibèrica (a La pell de brau, de Salvador Espriu) per allò que sempre hem sentit que es troba “entre França i Espanya”, per explicar-ho als forasters que desconeixen la nostra existència. Doncs sí, és així des del 2004.
Durant un parell de dies el Principat ha acaparat l’atenció de milions de persones d’allende los mares, de les Espanyes i de Lusitània. A la Cumbre o Cimeira Iberoamericana, una mica aigualida, hi han acudit representants de dos països d’Amèrica així com els caps d’Estat i de Govern d’Espanya i de Portugal. En format telemàtic s’hi han afegit representants dels altres disset països.
És evident, i provat empíricament, que els contactes propers, personals, afavoreixen la coneixença i propicien una relació fructífera, pel sol fet de trobar-se i compartir opinions i experiències mútues, sobretot quan es tracta de proximitat entre dirigents institucionals, i polítics d’ideologies heterogènies. Un fet incontrovertible que sens dubte s’ha aconseguit.
Els 22 països participants van consensuar 72 punts d’acord o resolucions, a temps futur. Una consecució prou assenyada, fruit de les reunions plenàries.
Els presidents i caps de govern que ens visitaren van mostrar empatia i comprensió envers nosaltres, alhora que descobrien un país menut però ben acollidor. El rei d’Espanya, Felip VI, es va significar per la proximitat i senzillesa, assenyalant públicament el seu desig de tornar a Andorra per practicar-hi esquí de muntanya. El primer ministre portuguès, António Costa, va oferir-se a facilitar-nos l’enviament de vacunes per intensificar les inoculacions; un gest encomiable. El president de la República Dominicana, Luís Abinader, va interessar-se per la preparació i organització de l’esdeveniment, tot requerint l’ajut i el suport del Principat, en previsió de la propera Cimera, que tindrà lloc al seu país. També va mostrar-se obert per simplificar l’adopció d’infants dominicans per part de residents andorrans. El president de Guatemala, Alejandro Giammattei, va manifestar que el seu país vol tenir Andorra com a referent per potenciar el seu sector turístic i emmirallar-se en els coneixements de l’amfitrió, volent reconvertir-lo i comptant amb l’experiència acumulada pel nostre país.
Vam experimentar una certa tribulació quan ens adonàrem de l’abundant presència d’agents de la policia nacional espanyola i de la guàrdia civil, i d’una munió ingent d’escortes. D’improvís, vaig ressentir una mena d’esgarrifança, com si estiguéssim patint una invasió.
L’endemà, dutxa d’aigua freda. Vam saber que el president espanyol, Pedro Sánchez, havia pronunciat les paraules “harmonització fiscal”. Previsió de núvols de tempesta en perspectiva i intensa preocupació en uns moments tan delicats; una espècie d’intromissió, gens velada, en el nostre ordenament. Unes hores més tard hi hagué declaracions contradictòries, encaminades a desfer o endolcir, assuaujar la manifestació inicial. Alerta i compte! “El peix gros es menja el petit”, i “com més cosins, més endins!”
Ens va sorprendre, en la rebuda oficial dels mandataris estrangers, que només hi hagués un dels dos actors que constitueixen el cap d’Estat d’Andorra. El senyor bisbe hi era sol, per rebre els caps d’Estat. No hi era, evidentment, el Copríncep francès, ni el seu representant. Teníem entès que el cap de Govern, senyor Xavier Espot, donaria la benvinguda als visitants. Així que el cap d’Estat es presentava coix d’una cama.
En una trobada amb els delegats, revestint l’hàbit episcopal, mossèn Vives va pretendre alliçonar l’auditori, difonent postulats i principis propis de la religió catòlica. Sorprenent i potser contradictori, en un esdeveniment on hi fou convidat com a part de Cap d’Estat; si hi hagués estat el Copríncep francès, en aquestes circumstàncies, també hauria pogut incloure en el seu parlament al·lusions a la seva política i al seu programa electoral, com a president de la República Francesa. Inoportú? Extemporani?
S’està esberlant el poder compartit, conjunt, paritari i indivís?
De tots colors i gustos, del roig madur al verd d’immaduresa, amb estremiments i grinyols, com a la mateixa vida.