Feia temps que no et visitava al Cafè de la República –i en vaig arribar a ser un habitual aquells divendres festius que jo tinc– per parlar de bàsquet, de l’actualitat, del Barça i també de la vida. A més de les xafarderies habituals de les quals molts parlen. Alguns rebien, d’altres no tant. L’últim cop que ens vam veure jo anava agafat de la mà de la meva filla. De fet, ens vam trobar just en aquella porta ja tancada del Cafè de la República, amb un cartell al darrere que posava que no sabies quan tornaries a obrir. Crec que –ara potser em falla la memòria– va ser el dia que el vas treure i que et vas acomiadar d’aquell racó on et venia a veure tanta gent. Jordi [Clua] et vaig conèixer al Bàsquet Club Andorra. Jo vaig arribar al país el 2007 i tu em vas acollir com sempre feies amb la resta de gent. Ens veiem en aquella seu més petita que no té res a veure amb la nova. L’equip estava a Lliga EBA amb el malaguanyat Joan Carles Pié d’entrenador. Després va venir Alfred Julbe i Joan Peñarroya. Em vas posar al dia des del principi i, fins i tot, vam arribar a analitzar jugadors que van arribar i d’altres que no ho van fer. Vam ser crítics i també vam lloar les coses que es van fer bé. Costa molt escriure sobre tu. Divendres, xerrant amb un exjugador del River Andorra amb qui ens veiem al parc perquè té un fill de la mateixa edat que la meva, em va dir que estaves força malament. Em vaig quedar sense paraules, i dimecres vaig saber que ens havies deixat. Vaig obrir la primera pàgina d’esports xerrant de tu, que sempre t’ha agradat estar lluny dels focus, i em va costar moltíssim, em queien les llàgrimes. A vegades quan cobreixo partits de bàsquet o quan miro el Barça penso en algunes de les nostres converses. Et trobaré a faltar... Jo, i molta gent més.
