No avancem. Passen els mesos i els anys i tot continua igual. Sembla que aquest govern és especialista a eternitzar determinats temes. Tots tenim al cap l’acord d’associació, l’estrella en aquesta matèria, i l’avortament, un clàssic que ja arrosseguem de fa temps però que aquesta legislatura el ministre Baró havia promès en seu parlamentària que abans d’acabar l’any que ja s’ha acabat hi hauria un acord amb el Vaticà i una llei sobre la taula. Ni una cosa ni l’altra. Algú ha demanat disculpes? No, i no només això, sinó que continuen amb el mateix discurs invariable o fins i tot més contundent.
“Mai es podran practicar avortaments al nostre país”. Així de clar i català es va mostrar l’altre dia el cap de Govern. Una afirmació que pot tenir diverses lectures, però així d’entrada sembla entreveure que ni han arribat a un acord amb la Santa Seu ni tenen massa ganes ni pressa en arribar-hi. De fet, ja els està bé la situació actual, perquè no s’allunya massa del que realment defensen i perquè posen per davant molestar el mínim possible el copríncep episcopal per no posar en risc el model institucional. Cosa que és legítima, perquè el coprincipat és un bé a preservar, però llavors s’ha de dir clar i no donar falses esperances, una mica com passa amb el referèndum de l’acord d’associació, si em permeten la comparació, odiosa com totes les que es fan i es desfan.
M’aturo en l’ús de la paraula “mai”. Tenint en compte que aquest govern i qui la fa servir acabarà el seu mandat el 2027, em sembla bastant fora de lloc, fins i tot un pèl autoritària, que demostraria un cert nerviosisme. Si en les properes eleccions guanyen els de la mateixa corda, probablement continuaran fent el mateix, però si s’imposés una coalició liderada pel PS i Concòrdia les coses podrien canviar, tot i que s’hauria de veure. De fet, aquesta última formació assegurava fa pocs dies que l’anterior copríncep episcopal els va manifestar que no dimitiria si es despenalitzava l’avortament, cosa que demostraria que per Demòcrates i satèl·lits diversos el bisbe de la Seu ha estat i és més una excusa que no un escull vertader.
Amb la frase “No seré pas jo ni el meu govern els que posarem el país en una situació de crisi de règim” demostra una falta de valentia a l’hora de prendre decisions, amb el matís afegit de “anirem tan lluny com puguem” que no fa més que reforçar aquesta manca de valentia i convenciment amb el que s’està fent. Si es creu realment amb la defensa dels drets de les dones, com tantes vegades s’ha apel·lat, en aquest cas tindrien una ocasió perfecta per passar de les paraules als fets, com s’ha fet en altres casos. De tota manera, no crec pas que la qüestió de l’avortament sigui un tema que afecti només les dones. De fet, en el meu cas, tot i ser un home, sempre m’ha semblat una causa que m’ha interpel·lat directament, perquè té a veure amb el model de societat i de país en què creiem. Ara bé, és cert que parlem d’un fet que passa dins del cos de la dona i per això han de poder decidir sobre ell, però tenint en compte la paraula del pare, que també hi ha de tenir alguna cosa a dir.
En aquest sentit, Xavier Espot va parlar de la despenalització de la dona. Fins ara només s’havia referit a la despenalització a seques, però ara hem anat més enllà i parlem només de la dona. I el metge? Què fem amb el metge? El condemnem? Li fem pagar la sanció? Si es despenalitza s’ha de fer per les dues bandes, dona i personal sanitari, no podem consolidar un greuge comparatiu per un mateix acte. Quin metge voldrà fer avortaments si s’endú la pitjor part? Cap, i això és el que es busca, fer-ho inviable. O pitjor, que acabin fent avortaments persones que no siguin metges, en la clandestinitat, i això ja sabem que no acaba bé. En resum, que continuarem enviant les dones a avortar cap a Catalunya, que és el que al bisbe d’Urgell i als polítics que ara ens manen ja els hi sembla bé. I qui dia passa, any empeny.
