Majoria d’edat

La primera cosa que vaig voler fer en adquirir la majoria d’edat va ser sol·licitar el permís de conduir. La sensació d’autonomia que em donava la possibilitat de conduir un vehicle era extraordinària. Poder decidir aquí i ara el lloc on volia anar. La sensació de poder moure’m pel món era il·limitada.

El segon record vinculat a la majoria d’edat el tinc associat a la política. Recordo la primera vegada que vaig anar a votar. No només em sentia més adulta, l’Estat em reconeixia com un individu amb la maduresa intel·lectual suficient per triar els meus representants polítics, sinó que també em vaig sentir molt més andorrana. Anys després vaig contemplar el mateix procés en acompanyar la mare en les seves primeres eleccions a Andorra.

Tots dos records avui em retornen la imatge d’una persona ingènua. El que no sabia temps enrere és que tenir un cos de dona implica que mai seré plenament major d’edat pel meu país. El meu cos i la gestió de la meva reproductibilitat estan supeditats a les normes de l’Estat i no a la meva autonomia ni maduresa intel·lectual. El que passa amb el meu úter no ho decideixo jo. Mentre la resta del meu cos gaudeix de la majoria d’edat des de fa gairebé dues dècades, el meu aparell reproductor continua tutelat.

Recentment, el col·lectiu Stop Violències ha engegat una nova campanya de recollida de signatures per despenalitzar l’avortament en tres supòsits: perill per a la vida o la salut de la gestant; una gestació fruit d’un delicte o casos de malformacions del fetus. Celebro la iniciativa més que per l’esperança que prosperi la demanda, per posar el tema al centre del debat públic i no deixar que caigui en l’oblit. Campanya lloable i necessària però modesta al meu parer. La interrupció voluntària de l’embaràs hauria d’estar permesa en un únic supòsit: que ho vol­gués fer la dona gestant. Únicament i exclusivament.

El drets civils amplien l’espectre de llibertats dels seus ciutadans. Els tenim per ser exercits o no, però la seva mancança deixa la nostra llibertat a càrrec de tutors governamentals, legals o morals. Les dones som suficientment madures per decidir com gestionar la nostra salut reproductiva. Sense criminalitzar ni victimitzar la dona que pren aquesta opció. Ni assassines ni víctimes, sinó ciutadanes madures que prenen decisions. Ni més ni menys.

El més d’un centenar de ciutadanes d’Andorra que anualment interrompen els seus embarassos fora de les fronteres nacionals, segurament també aplaudirien la mesura. Vivim, treballem i paguem els nostres tributs a un país que no és capaç d’assistir-nos en la nostra salut reproductiva. I ho sabem tots però no fem gaire per canviar-ho. Tothom coneix almenys una ciutadana que ha pres la decisió d’interrompre un embaràs però, en lloc de ser solidaris, ho guardem al pràctic calaix del tabú i ballem la dolça melodia de la doble moral.

Molts serem, dones i homes, que novament demanem signant aquesta modificació de la llei andorrana, que penalitza la dona i el professional que l’assisteix. Sospito que altre cop serem milers els ciutadans i ciutadanes que contemplarem amb frustració la negativa a la mesura i l’eterna postergació de la majoria d’edat dels nostres cossos.