‘Make it easy’

El capitalisme és un sistema que es va reinventant a si mateix almenys des de fa mil anys. Aquesta última versió que ens toca viure dona la sensació que està concebuda com una màquina de picar carn en la qual ens introdueixen cada dia amb l’excusa perfecta: el consumisme. Algú, no sabem ben bé qui, va ser prou intel·ligent per entendre que aquest grup de milions i milions de persones que ens movem com bestiar i ens fem dir societat, necessitem estímuls per sobreviure. Llavors, a poc a poc perquè no ens n’adonéssim –com la granota en l’aigua bullent– ens van fer creure que necessitem tenir per ser. I aquí vam ser i continuem anant tots corrent a la recerca d’ideals i metes que ens van posant com una pastanaga: més diners, una casa més gran, el mòbil més car, etc.

Van analitzar el nostre comportament i van saber veure una mica millor: som més dòcils si estem frustrats. Per què? Perquè suplantem la nostra frustració amb objectes. Així, com que els objectius que ens inculquen i que ens obstinem a comprar són cada vegada més inassolibles, recorrem a la panacea del consum. I per a això, el món digital és la glòria. Per a ells i per a nosaltres. Ho tenim tot a l’abast de la mà i la majoria dels serveis són gratis. I clar, ens oblidem de la famosa frase: “Quan el servei que consumeixes és gratis, el producte ets tu.” I cridem i ens queixem, però en el fons, ens és igual i ells ho saben.

Aquest estiu vaig tenir la sort d’anar de vacances als Estats Units i vaig poder veure alguna cosa que em va deixar descol·locat. A Nova York hi ha hotels que no accepten efectiu. Això podria, fins i tot, entrar dins de la lògica, però el tema és que em vaig trobar bars i restaurants que només eren electrònics. I això té dues lectures entre moltes altres: si estàs amb nosaltres i formes part del sistema, sabem fins al dia, l’hora i el lloc en què et prens un cafè. Tota la teva informació molt ben guardada i disseccionada per poder oferir-te qualsevol classe de producte segmentat, mentre et sentis part d’aquesta fracció privilegiada que té un sou i un compte de banc i amb tot solucionat. La política del make it easy (fes-ho fàcil) que utilitzen per a aquests llocs.

D’altra banda, la segona lectura és simple: si estàs fora, ho estàs del tot, al punt que els bitllets ja no et serveixen per a res. I els asseguro que, veure la gent als carrers d’aquesta gran ciutat, serveix per endevinar com és de prima la línia entre pertànyer i ser un marginal invisible.

Sona molt apocalíptic? Segurament, però m’agradaria veure en quina situació estarem d’aquí a deu anys. Jo mentrestant, continuo guardant les monedes a la guardiola.