Ja sé que som a l’estiu, però m’agradaria reflexionar sobre una qüestió exempta de la banalitat que necessitem en aquestes èpoques de l’any.
Europa està virant a la dreta i, certament, els grups d’ultradreta cada vegada són més presents en la política del continent. La conseqüència d’això  es pot veure en un exemple clar: els refugiats. La Unió Europea s’enfronta a una situació que considera un problema i no sap què fer al respecte. Les seves reaccions institucionals  no semblen les millors, i les dels seus ciutadans van de la mà.
Crec que no veiem les coses amb l’objectivitat suficient  per  entendre que els pobles que intenten escapar dels seus llocs d’origen ho fan perquè estan enmig d’una guerra i l’únic que els preocupa és salvar les seves vides. Els sona d’alguna cosa, això? Lamentablement, aquest sembla que no és el cas.
Soc immigrant. Vaig néixer a  l’Argentina i fa disset anys que vaig arribar a Europa, amb passaport italià, gràcies al meu avi: un home que fa gairebé 80 anys va abandonar la seva ciutat del sud d’Itàlia i va pujar a un vaixell a la recerca d’un país que li donés menjar. Ell va tenir la sort de fer-ho just abans que esclatés la II Guerra Mundial i, al costat de moltes altres persones de tot el continent, van protagonitzar un èxode massiu –que després es va repetir a partir de 1945.
Si en aquella època haguessin tingut xarxes socials, les instantànies serien pràcticament idèntiques a les que es veuen ara amb els refugiats que arriben a les costes europees provinents de Síria o de qualsevol país d’Àfrica. Però, és clar, això forma part del passat. A ningú li importa plantejar-se la responsabilitat que té el món occidental en tots aquests països en conflicte –venda d’armes de banda.
Tot el que precedeix demostra dues coses: una profunda ignorància de la realitat contemporània i una manca total de coneixement de la pròpia història. I ja sabem el que passa quan no coneixem la història...
Però el que més em preocupa és la por, perquè genera comportaments irracionals que estan intrínsecament connectats amb el nostre més pur instint de supervivència. I d’aquí res pot sortir bé.
Així, sentim frases com “els immigrants ens estan envaint”, “ens venen a prendre la feina”, “viuen de les ajudes socials”, i un llarg etcètera.
No deu ser que, cada vegada més, som part d’una societat  infantiloide que busca la satisfacció amb el mínim esforç? No deu ser que si tens por que et prengui la feina una persona que acaba d’arribar al continent, a punt de morir ofegada i que no parla el teu idioma... el problema el tens tu? No deu ser que si et preocupen les ajudes socials que suposadament aquesta gent rebrà és perquè estàs més preocupat  per rebre’n tu que per fer alguna cosa per no necessitar-les?
No sé si Europa té algunes d’aquestes respostes, el que sí que crec que té, desafortunadament, és mala memòria.