Diari digital d'Andorra Bondia

Maldat inconcebible




El matí del proppassat quinze de juliol vaig mantenir una gran conversa amb el meu fill. No la titllo de gran perquè fos realment original, ja que és segur que moltes altres persones van executar-ne variacions arreu d’Europa. Aquí no és l’originalitat el que compta, realment. És el desplegament i, sobretot, la incapacitat de comprensió mostrada per qui, essencialment, és encara innocent. Per desgràcia, tots coneixeu prou bé els detalls del que va passar a Niça el vespre del dia abans de la conversa. No cal, doncs, repetir-los. Era força tard, passat migdia. Jo era a la cuina fent el dinar quan el meu fill va entrar. Diria que tècnicament parlant és un preadolescent. Té tretze anys. Està de vacances. Té tendència a anar-se’n a dormir molt tard i com que durant el dia sol fer esport de manera intensa, s’acaba llevant gairebé a l’hora de dinar.

Després del «bon dia» protocol·lari, li demano si ja està al cas de l’atemptat terrorista del vespre anterior. Em diu que no. Li’n faig cinc cèntims. Posa la televisió: un canal de notícies català. Li dono informació afegida, vist que duc llevat des de les set i he tingut oportunitat de seguir diversos programes de ràdio i llegir la premsa a Internet.

A mig dinar manifesta: «no entenc com algú pot ser capaç de fer una cosa així». Miro de respondre-li a la meva manera, força limitada: crec que l’ésser humà conté la contradicció de ser capaç de les accions i obres més excelses, més «divines», més bones i alhora les més abominables, cruels, «inhumanes». Crec que som una mena d’híbrids: podem estimar, ajudar, ser solidaris, apreciar, acariciar; podem odiar, violar, matar, decapitar, torturar. De vegades, només cal tenir uns ideals o pertànyer a un grup per estar a la banda solana. D’altres, els mateixos ideals o la mateixa pertinença es bleguen per situar-nos a l’obaga. Maltractar per qüestions de gènere. Abusar perquè ets més fort. Violar perquè menystens. Matar perquè el teu país està en guerra. Darrere de totes aquestes mostres d’odi aparentment il·lògic i incomprensible hi ha un sentiment de pertinença que s’oposa al qui no pertany, a l’«altre». «Sóc home, cristià, europeu, blanc, heterosexual» pot no voler dir gran cosa: pot voler dir que sóc d’un gènere i prou, que tinc unes creences i en respecto de diferents, que m’ha tocat néixer amb uns trets racials i en un continent concret, que tinc unes tendències o preferències sexuals però no m’ofenen les que no professo. O pot voler dir tot el contrari: que em defineixo per oposició, que la diferència em fereix, que em sento constantment atacat, que odio tot allò amb què no m’identifico. La llista d’elements pot canviar: negre, musulmà, americà, català... Cal recordar, però, que els humans hem estat capaços de crear la música del Renaixement, Moby-Dick o la confitura de figa i codony.  Xerrem i xerrem. Al final, però, segueix ressonant dins meu amb força la qüestió clau: «no entenc com algú pot ser capaç de fer una cosa així.»

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic