Com ha passat a ser habitual quan ens acostem al final d’una legislatura, la qüestió de la generalització del règim de tercer pagador ha tornat a aparèixer en l’agenda i actualitat política. En aquesta ocasió per boca de la mateixa ministra de Salut, que després de recordar que “el 70% dels actes que paga la CASS ja són amb règim de tercer pagador”, ha defensat sense ruboritzar-se gens ni mica que la voluntat del Govern “no és no fer el tercer pagador generalitzat” si bé es vol avaluar abans l’impacte en l’augment de la despesa sanitària.
I dic això de ruboritzar-se perquè, més enllà que això d’estudiar un suposat impacte en la despesa ha estat l’excusa per la qual Demòcrates no ha generalitzat el règim de tercer pagador en tots els seus anys de Govern, la mateixa ministra assegurava en una entrevista el 2023, aleshores com a secretària d’Estat de Salut, que la generalització del tercer pagador arribaria “a finals d’aquest any o principis del vinent”, és a dir final del 2023 o començaments del 2024.
I és que es pot marejar més o menys la perdiu, però DA no generalitzarà el règim de tercer pagador perquè no forma part del seu ADN. Així es pot concloure si tirem una mica –tampoc cal passar-se– d’hemeroteca. Ja el 2014 la llavors ministra de Salut, Cristina Rodríguez, va comprometre’s a implementar-lo, un compromís que els successius executius taronges s’han passat per l’entrecuix, igual que hi va passar la resolució presentada pel PS i aprovada per unanimitat pel Consell General el 2016 que fixava un termini d’un any per implementar-lo i una segona resolució, també amb el vistiplau de tota la cambra, del juny de 2022, que plantejava la generalització del règim de tercer pagador en un termini de dos mesos.
De debò que ens podem excusar apel·lant a una despesa que per a la CASS seria la mateixa, ja que tant li fa abonar la part corresponent als professionals mèdics o als usuaris del sistema?
