Aquest estiu estem experimentant una onada de calor que, almenys en aquest racó de món, sona una miqueta estrany. Sí, afortunadament continuem tenint aquesta brisa gairebé diària que ens alleuja una mica la sensació d’aclaparament, però és cert que les altes temperatures no ens ho posen gaire fàcil. D’altra banda, la primera cosa que se m’ocorre pensar és: que no es tracta d’això l’estiu? Ja se sap, a l’estiu fa calor i a l’hivern, fred, a la primavera plou, i així successivament. I segur que hi estarem d’acord. La qüestió ara mateix té a veure amb això: per quina raó ens queixem tant? Fa temps es va posar de moda la paraula resiliència, el significat de la qual és la capacitat d’adaptació d’un ésser viu enfront d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos. Si és així, i gaudim, d’una manera o una altra, d’aquesta resiliència i veient que les diferents estacions climàtiques continuen arribant cada any... quina és la raó per la qual el clima és un motiu de fastigueig? Pitjor encara... Per què donem per fet que aquest estiu hauria de ser diferent de l’anterior o el pròxim? La calor arribarà inexorablement, així que, quin és el problema? La qüestió és queixar-se, fins i tot variem la nostra manera de fer les coses a causa d’aquesta queixa, que no és una altra cosa que pretendre que el que sempre ha sigut d’una manera, canviï només perquè a nosaltres ens ve de gust. I llavors, en ple hivern, en un país de neu, un dia de classe es cancel·la i els alumnes surten diverses hores abans del que toca... perquè la previsió va dir que caurien de cinc a deu centímetres de neu. Al·lucinant. Ens hauria de fer mal l’estómac de tant riure si no fos perquè en realitat, fa venir ganes de plorar. I tot per què? Perquè fa tant temps que estem en una espiral de suposar que l’única manera de fer les coses és com ens les dicten ara, que ens oblidem com s’han fet sempre. Imagino que algú d’una determinada edat que estigui llegint aquest article es recordarà de quantes vegades en aquest país la vida es va parar a causa de la neu, i segurament li costarà trobar algun record. Perquè amb la calor, sembla que estem a un mil·límetre d’una cosa semblant, com si això fos Andalusia. A vegades, ens comportem com a nens malcriats que ploren sense parar, encara que ja ens hagin donat menjar. Plorem sense parar, encara que no sapiguem per què.
Sumo, un grup de rock argentí dels vuitanta, deia: “No sé lo que quiero, pero lo quiero ya”. Potser aquest és el problema. Estem massa malacostumats a la immediatesa. I aquesta maleïda naturalesa que es resisteix a entendre-ho i continua portant-nos les estacions cada tres mesos.
