Si algú, per casualitat, coneix el sentit de la vida, que no me l’expliqui, si us plau. Perdria tota la gràcia. I és que no és maco anar descobrint a poc a poc, ja no el sentit en si, sinó si realment en té cap? Alguns diran, segurament, rotundament que no; que seria tot més senzill si ja des d’un inici les regles del joc estiguessin ben clares i ens ho donessin tot mastegadet. D’altres, però, hi estaran d’acord. Tot i que pensaran que potser m’he passat de cursi amb això de “que no és maco...?”. I probablement tinguin raó. Perquè no és que sigui maco o ho deixi de ser, sinó que és el que hi ha. I punt. Estem condemnats a vagar per un difuminat camí d’enigmàtic destí, on la senyalització no és que no sigui entenedora, sinó que és pràcticament inexistent. “Ja em podries haver posat al davant un Stop ben gran aquella vegada, maleït Univers!”, remugaran alguns. Però la vida no funciona així, o sí?
La pregunta és retòrica o, millor dit, irònica. Com deia, és de difícil intuïció. Però, a efectes estrictament pràctics, quina importància té? M’explico. Si partim –o parteixo– de la base que no solament desconeixem el sentit de la vida sinó que, a més, ens morirem sense conèixer-lo, per què hem de perdre temps intentant descobrir-lo? Per què estem aquí? Quin sentit té? Quin? És un esforç inútil, oi? Repeteixo, em refereixo al que podem denominar com a “sentit verdader i únic de la vida”, aquell que ens engloba a tots, independentment de la cultura, la religió, la ideologia, el país o el sexe. Estem aquí solament per menjar, relacionar-nos i reproduir-nos o per alguna cosa més? Insisteixo, m’és absolutament igual el “per què” comú. Ara bé, el sentit individual, el de la meva pròpia vida, sí que m’importa. Tot i que la paraula “sentit” no m’acaba de convèncer del tot. Em sembla massa transcendent. Però ara no en sé trobar cap altra que ho defineixi. En fi, si alguna vegada la trobo ja els la comentaré. De moment, seguiré maleint l’Univers. Per si de cas.
