Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Malentesos perjudicials i fets luctuosos




Aquest any sí que el Nadal ha portat tos els ingredients propis de l’època; gelor i fredor dignes dels més aspres hiverns, quan a la sortida de la Missa del Gall una nevadeta encetava les festes tradicionals. A més de la neu, que ha caigut amb abundor a les crestes, s’hi ha afegit un ventot potent que baixava del Port amb vigor i que ha escombrat les collades, carrers i carrerons, i callisses; un taro que ho ha abraçat tot. Temps d’hivern, associat amb l’exalçament de les creences que fem reviure cada darrera setmana de desembre. Un Nadal ventós i ruixat de borralons i voliaines, amb borrufa.
Ha continuat la violència inusitada, indiscriminada, que ha anat colpint la població, i de retruc el conjunt de l’activitat econòmica; una paràlisi devastadora que no resoldrem, amb sort, fins passats quatre o cinc anys, ben bons. Una trompada que farà que ens replantegem els fonaments fràgils de la nostra pervivència. 
Hem sigut víctimes expiatòries del desori politicoelectoral que regna a la regió de Catalunya, destarotant-nos unes perspectives potser il·lusòries de tenir el país farcit de visitants. Ens vam mostrar càndids i un xic babaus, i se’ns va girar la truita. Ens vam fotre de potes a la galleda!
En aquest ambient enrarit, em vaig sentir afligit i adolorat per la defunció de dos amics de temps. Als seus 68 anys, va desaparèixer el meu apreciat Maurici. Un bohemi de cap a peus, molt viatger i viatjador, transhumant, explorador de mantes disciplines i profundament humà, sempre disposat a la conversa, i afable en qualsevol circumstància. 
El Maurici Bellmunt era un tastaolletes irreductible, un diletant apassionat. Ens vam conèixer tan bon punt va arribar al país, i vam prendre plegats uns quants cafetons, amenitzats de converses disperses. Era escriptor, deia, sense gaire convenciment; també poeta, a estones perdudes; recordo que en la cabina d’un ascensor, es va treure de la butxaca un tros de paper esvellegat, i amb una ganyota burlesca em va llegir un dels seus poemes. Fou el dia que vingué al meu despatx a demanar-me feina. Li vaig encomanar algunes il·lustracions i també caricatures, i un parell de vinyetes per a la revista que jo editava. Amb el tracte proper vaig anar descobrint altres habilitats seves com la pintura, la composició i després la pràctica del periodisme. Un parell de cops ens vam trobar per gratar la guitarra, a duo.
Se’n va anar tal com va arribar, amb reserva i sense espamparuixa, tranquil; i hem perdut un personatge únic, una persona entranyable. L’Oriol Vilella i el Jan Cartes el faran perviure a través de les seves cançons amb Un munt de coses belles.
Tres dies més tard, el coronavirus se’n va endur el Pep del Jep. El coneixia d’ençà que era un marrec, en veure’l molt sovint quan, amb la mare, pujàvem a Canillo a visitar la tieta Antonieta, la tieta Montserrat, la tieta Roseta i tota la perentela. Sempre s’atansava a saludar-nos, m’acariciava i em feia un petó a la galta. Era un home ben plantat i jo, llavors, em pensava que era un actor de cinema. Sempre ens havíem fet i havíem mantingut una bona relació, encara que fos un home de poques paraules, bregat a treballar durament i freqüentment solitari i poc expressiu. Va acabar la seva vida activa treballant en la conducció de màquines llevaneu i aleshores es va dedicar, amb destresa, a fer manualitats artesanes.
Un temps més enllà em va contactar per veure si seria possible que exposés algunes peces que havia confeccionat els darrers anys, des de la seva jubilació. Sense pensar-m’hi gaire, vaig traslladar la seva demanda a la cònsol major, la Rosa Ferrer, qui va demanar-me’n detalls. Vaig dir-li que, personalment, em faria il·lusió que organitzéssim una exposició al vestíbul del centre cultural. En pocs dies, ella mateixa va agafar el cotxe i es va dirigir a casa del Josep Babot Casal. En tornar-ne, em va encarregar la tasca de supervisar la instal·lació. Es tractava de peces úniques i ben concebudes, representacions d’esglesioles i capelles del país, magníficament realitzades. En presència i amb l’assentiment de l’artista, vaig concebre els emplaçaments i la il·luminació de cada exemplar. L’acte d’inauguració fou, emocionalment, intens; amb algunes llàgrimes que van vessar dels ulls del Pep. Ara que ha marxat, el recordo més que mai. Era un manetes i la seva producció es mereix de ser conservada pel Comú de la Parròquia, en tant que patrimoni vernacular. 
Considero que el Pep del Jep va ser un ésser bo, un amic fidel, i una persona agraïda; caldria que li corresponguem.
Pau a la terra a tots els homes de bona voluntat.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte