Malson al país de Mai Més

El meu suplici comença, després de les hores preceptives de son (ni un minut més), pels volts de les set del matí. No sense esforços aconsegueixo desentortolligar-me de la clau de judo dels llençols per buidar la bufeta, vestir-me corrents i liquidar l’esmorzar dins el lapse temporal estrictament necessari. A partir d’aquí la Marta (encara no tinc el carnet de conduir, però no crec que pugui dilatar gaire aquesta qüestió) em deixa a lloc pràcticament sense aturar, no ja el motor, sinó el mateix vehicle, i se’n va cagant llets, i després d’això em dedico als meus quefers fins a migdia. Temps era temps, després de dinar encara em podia permetre fer el ronso una estona; fins i tot, a voltes em regalava una becaineta, però darrerament se m’ha acabat el xollo. Tiro com puc fins a l’hora de plegar, quan el Toni em ve a recollir, moment en què comença la meva veritable tortura. En funció del dia de la setmana el meu calendari pot arribar a combinar diverses activitats vespertines, arranjades de forma més o menys successiva (si no pràcticament simultània), que mai acostumen a acabar (amb molta sort) abans de les vuit del vespre. Tot, és clar, en favor del meu benestar psicològic, acadèmic i físic present i futur, com em recorden el Toni, la Marta i una dona molt simpàtica que de vegades m’acompanya a casa. Podria semblar que a partir d’aquesta franja horària la cosa afluixa –res més lluny de la realitat. Només arribar a casa m’espera la turbodutxa que donarà pas al sopar exprés que al seu torn em deixa, cap a les nou de la nit, en disposició de rematar les tasques diàries per poder planificar com cal la propera jornada. Vaig al llit, si és que els fats em són favorables, quan falten un parell d’hores per a la mitjanit, amb el neguit de saber que l’endemà no em tractarà amb gaire més indulgència. És a causa d’aquest esquema setmanal, que es repeteix de manera invariable i inveterada entre una pausa vacacional i la següent, que avui us faig arribar aquesta relació (succinta) dels meus greuges.

Abans d’acomiadar-me voldria deixar palès que això que us acabo de relatar seria coherent amb el signe dels temps si no fos perquè només tinc 5 anys acabats de fer, i perquè els malparits que em condemnen a aquest ritme frenètic, el Toni i la Marta, són els meus progenitors, els mateixos que m’abandonen cada dia amb una mercenària anònima que té cura de mi fins que ells, uns altres desconeguts, arriben per poc més que facturar-me al llit. Que no us sorprengui que un nen de la meva edat s’expressi d’aquesta manera: amb aquesta vida que tinc, ¿com voleu que estigui bé del cap? ¿Creieu que, en aquestes condicions, Peter Pan voldria ser nen per tota l’eternitat? Ni anant fins a les celles de pols de fades.