Malson de Cap d’any

Em vaig acomiadar de l’any a la meva manera, recordant el gran poeta cubà José Martí, que deia “el murmullo del arroyo me complace más que el mar”. Escoltava la meva música interior, unida per llaços invisibles a una munió d’amics a qui enviava els meus darrers pensaments de l’any…

“S’acaba l’any, amic, i s’omple el cor de melangia mentre “ma pensé m’enlève et me dépose”, sumit en mil records, amb l’enyorança d’un Aznavour cantant “Hier encore j’avais vingt ans. Je caressais le temps (...) En croyant l’arrêter”. S’acaba l’any, amic, però segueix la vida, segueixes tu i segueixen els que estimo. Aquestes paraules van més enllà del temps i dels espais, i volen cap amunt, cap al misteri. L’essentiel est invisible pour les yeux.

Com la major part del món, els españolitos, mentrestant, ballaven, bevien i gaudien a l’ombra de la seva gloriosa bandera i del seu ordre constitucional. No tots eren conscients que amb nocturnitat i traïdoria eren víctimes, una vegada més, de l’espoli i s’acostaven una mica més a la misèria. S’apujaven una llarga sèrie de serveis essencials (telèfons, gas, autopistes, aigua, llum etc. Paro (no et vull amargar el dia). Tot un escàndol, si tenim en compte el nombre de famílies que no poden arribar a final de mes. Concretament, en el tema de l’electricitat, més que un escàndol és un escarni. Espanya és l’únic país del món que grava la instal·lació de panells solars, el famós impost al sol. A mi se m’acaben les paraules. Quina barbaritat! I l’eterna pregunta: Per a qui? A qui beneficia? Segur que ni a tu, ni a mi, amic. Indiscutiblement, als cleptòmans de sempre, als qui l’estupidesa humana vota tot i que els estan empobrint i robant sistemàticament.

Mentrestant, el ramat va pasturant, mirant a terra… Són altres els que miren al cel i les seves fortunes. I em pregunto: estem condemnats eternament a ser esclaus i víctimes? Endut per la ràbia i la impotència et dic: Haurem d’esperar que un diluvi s’ho emporti tot, víctimes i explotadors, i reneixi una nova humanitat? Això es més que un malson. És una tragèdia incomprensible.

I segueixo consternat en un altre fet que no entenc ni puc digerir. Saltem de tema. En les meves passejades acompanyat per la música del Valira, el cap no para i més d’una vegada m’he preguntat de què ve aquesta epidèmia de càncers de mama. Com tots sabeu és quelcom cada dia més freqüent (una de cada vuit dones i, en el futur, una de cada set tindrà aquesta malaltia). Per què? La mateixa nit de Cap d’Any se’m va ocórrer una resposta que sembla clara i rotunda. La causa principal és la prescripció d’ambulatoris i la teràpia hormonal substitutiva (THS) per a les dones menopàusiques. Hem estat donant a les dones estrògens que per definició estimulen el creixement i la divisió de cèl·lules cancerígenes. És una tristíssima història que ha sembrat angoixa i dolor i moltes morts entre les dones i ha beneficiat les farmacèutiques i molts ginecòlegs. Vull creure que això és història i que ja no es fa. Però és una història negra, que crec que s’ha de denunciar. Ja va saltar l’escàndol a la premsa cap a l’any 2005 i, concretament, quan tot el país estava de vacances. El titular era: “La píndola és un cancerigen de tipus 1, igual que la teràpia hormonal que s’aplica durant la menopausa”.

Als Estats Units, el desembre del 2006, es va fer públic que, gràcies a una reducció dels tractaments hormonals, el nombre de tumors de mama s’havia reduït un 7%.

Escric aquí, com a home de bé que li preocupa la salut dels seus congèneres. Jo no sé gran cosa (volia dir, no tinc ni puta idea de res). Em limito a anar per la vida intentant obrir ulls i despertar consciències, més o menys com el Quixot, segurament, amb molt poc èxit. Desconec les pràctiques actuals, però molt em temo que els laboratoris continuen tranquil·litzant els ginecòlegs amb la defensa que les teràpies substitutives són innòcues. I arriben als extrems que, per evitar problemes legals, donen consells però deixen que la dona decideixi. Si passa quelcom, en serà la responsable. És una vergonya pensar que ja fa molts anys era previsible una calamitat com aquesta. I s’ha defensat, per motius econòmics, l’alliberació de la dona (a preu de càncer). Quin món, amic, quin món! Que grans que són l’egoisme i l’avarícia humana, i com el capital governa el món. Dit això, acabo afirmant, des de la meva utopia i candidesa, que val la pena pensar i no deixar-se portar com els bens d’un ramat que només veuen la terra.