“Nez couppé n’ha faute de lunettes”, escrivia a l’obra de teatre el Candelaio, del 1582, Giordano Bruno, que morí cremat el 17 de febrer del 1600 a Roma. En queda una estàtua i no sé si alguna de les idees per les quals l’església el va convertir en cendra. Les grans frases ja ho tenen, et deixen clavat i no et permeten continuar. Si no tinc nas per què vull ulleres i si no hi veig hauré de menester una altra eina que es dirà d’una altra manera, o se n’hauria de dir, que d’això també en sabem tots, potser no tant com el gran escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec, especialista en el difícil art dels aforismes. Si s’entén del tot ningú no et fa cas i si no s’entén gens els lectors fugen de tu. Lec va deixar escrites perles tan exquisides com aquesta, que transcric en traducció perquè no sé polonès i com que no en sé no puc esperar, ni gosar-ho, que el meu amable lector en sàpiga o s’hagi plantejat de saber-ne. Escriu Lec, “somniar que les ruïnes són edificis inacabats”. Poesia de l’imperceptible, de la bona, com un got d’orxata a l’estiu o una barra de torrons acabada de cremar. Qui pot dir que davant d’un desastre no ha fugit per forçar-se a creure que allò que mirava encara estava per fer i que era impossible que res o ningú s’ho hagués carregat. És clar que també hi ha resposta per a això, i ell mateix s’afinava escrivint “pots tancar els ulls a la realitat, però no als records”. Deu ser la frase que descriu amb més profunditat els malsons de qualsevol polític inepte, d’aquells que preferirien, com els periodistes bons, que la realitat no els espatllés una bona declaració. Com ho paeix el subconscient a la nit quan li cal l’aturada del cos per reciclar i filtrar tota la merda de la jornada. He dit ineptes i el meu amable lector deu haver pensat que ho són tots, però no ho direm ni ho voldríem insinuar no fos cas que en féssim un cas. O si no, podríem tornar als clàssics, actitud amb la qual molts s’omplen la boca, segurament els que han afavorit que els estudiants ja no sàpiguen llatí ni s’imaginin què deu ser el grec, més enllà d’un estil d’intercanvi de fluids en la secció de contactes. En aquest context és normal, tenint en compte el que és normal en l’actualitat i que la festa va per barris, que en ser un referent de comportament, integritat i compromís amb la república, ara per ara sigui considerat un exemple d’intolerància. Cató el Vell, sí, el ciutadà romà que no només va repetir fins a la sacietat “delenda est Carthago”, sinó que va deixar escrit “contra verbosos verbis contendere noli”. Podria dedicar aquestes darreres línies a traduir-ho, però no ho faré. És més, segur que algú es deu haver empescat una aplicació amb algoritme inclòs que passant per l’anglès de Xangai en deu fer una versió a la llengua vernacla amb què escric aquesta columna i així estalviar-se l’esforç i el compromís que comporta aprendre a llegir una llengua. Qualsevol llengua és el meu, el teu, el nostre tresor, amb què podem compartir-ho tot i partir-nos amb els altres. N’hi ha que ho neguen. Malsons per ells. “Sermo datur cunctis, animi sapientia paucis”. El més sentit suport als Vuit de la Seu, perquè en una escola es pot, i s’ha de, parlar de tot.
