El fort Ricasoli, el fort Manoel, Saint Paul’s Street, a La Valletta, i el fort Deimara, a l’altra punta del món, són alguns dels escenaris que he seguit aquest estiu a Malta. Art romànic? Arquitectura espectacular? Natura diferent? Esports d’aventura? No; perquè són escenaris on es va rodar la pel·lícula Assassins Creed. I quan un viatja amb un petit fan de l’encaputxat ha de fer concessions, a més de les estones de piscina, i veure in situ els llocs on l’heroi bota, salta i lluita amb els templers. Reconec, però, que l’experiència ha valgut la pena, gràcies a una amable informadora d’una oficina de turisme, situada en un antic palau de l’inquisidor (aquest real, no cinematogràfic) a Vittoriosa. La gràcia en proporcionar les dades i un bon mapa van fer possible el recorregut.
Malta, com s’indica en nombrosos mapes a l’abast del turista, és un gran plató cinematogràfic des de fa dècades. Una illa lletja –amb indrets molt bonics com Medina, Rabat, La Valletta antiga, Marsakalof i algunes platges– que s’ha convertit en el Hollywood del Mediterrani, com diu el tòpic. Els paisatges tan àrids bé poden semblar indrets mediterranis com de l’Orient Pròxim, el Líban o Israel. I és ideal per als escenaris clàssics de Grècia i Roma. A finals dels setanta s’hi va rodar El expreso de medianoche, d’Alan Parker, en què simulava ser Turquia; després El conde de Montecristo, Gladiator, Troia –amb Brad Pitt lluint tot el que ha de lluir Aquil·les però mirant a l’horitzó sense parar com si fos el protagonista d’una fotonovel·la italiana (encara existeixen les fotonovel·les de paper?)–, Amenábar hi va rodar tot Ágora i Spielberg la va triar per a la genial Munich, una història complexa i impactant sobre com un comando d’elit israelià busca i mata tots els palestins que van idear l’atemptat als Jocs Olímpics de Munic, de totes les contradiccions que arriben amb la violència.
Fins i tot s’hi va rodar una pel·lícula de Popeye, els decorats de la qual s’han convertit en un parc temàtic per als petits que avui continua obert, tot i que no sé si els nens actuals saben gaire bé qui és el forçut dels espinacs.
Un petit Estat, amb mil esglésies i un gran sentiment religiós –ser-hi el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu va ser una experiència increïble, era com ser enmig d’una pel·lícula italiana de les del sud, amb capellans amb llarga sotana negra i molts, molts sants al carrer–, amb una bona i gran infraestructura hotelera, uns indrets com els forts d’aparença medieval, un interès de l’Estat amb bones condicions per als cineastes, una Film Comission que es dedica a produir i fomentar els rodatges. I sense la mala sort còsmica d’Ordino Studios, això sí.
