Maltractats però menys mediàtics

Estic aquests dies que vivo sin vivir en mí, d’ençà que va començar a voltar aquell titular anunciant les vacunes per a ancianos (sic) de 50 anys. I jo que m’havia empassat que els cinquanta eren els nous trenta! Sort que una optimista locutora televisiva va tornar les coses a lloc en explicar –novament vacunes a la vista– que arribava el torn dels “joves de 39 a 49 anys”. Ni tant ni tan calb, no els sembla? En tot cas, sic transit gloria mundi i nosaltres amb ella, d’adolescència en adolescència fins que  ensopeguem amb la senectut com una bufetada a la cara. De sobte som vells, no perquè l’esperit no se senti jovenívol –aiiiii, perdó, que m’he ajupit fins a terra i les lumbars no són el que eren– sinó perquè ara som inútils. La societat ens considera caducats, passada la frontera de la productivitat òptima, i per tant, ens relega a la categoria de càrrega: per al sistema de pensions, per a la despesa sanitària, per a la família. Així sorgeix aquesta forma vergonyosa i silenciada de maltractament que és el que afecta les persones grans. Menys mediàtica perquè la gent gran i les seves penúries no venen. Menys mediàtica per sibil·lina: comença amb una infantilització de les persones per part dels que tenen més a prop, els anem robant terreny, dret, capacitat de decisió. Com si fossin idiotes. Els creem una bretxa digital. Els diem de tu sense conèixer-los de res: a una generació que tractaven de vostè a sa mare. Els amaguem en residències propietat de fons d’inversió.
Com anava allò? Viure ràpid, morir aviat i deixar un cadàver bonic. Però no em fa gaire el pes.