Coneixem ja tots de memòria el manual del (sempre presumpte) corrupte, oi? De dreta a esquerra, argumentari i subterfugis varien poc: “Tot és mentida”, “és una campanya orquestrada”, “hi ha interessos ocults”, “la premsa, que té mala fe”... Tot plegat, amanit amb falta d’explicacions clares, per l’aportació de respostes sempre parcials i evitant sempre sotmetre’s a preguntes incòmodes.
Ve a ser el plor escolar del mama, la profe em té mania traslladat a l’edat (pseudo)adulta quan de criatures ens havien enxampat. Les mares d’abans acostumaven a accionar la sabatilla i així rebies doblement, al cole i a casa. Aquí la sabatilla estarà a la mà dels votants.
Aquest manual d’evitació el podem aplicar a una gamma tan àmplia de situacions que va del piset d’Ayuso al sou de la regidora Moreno a la Diputació de Barcelona.
Naturalment que s’ha de respectar la pressumpció d’innocència. Però això és compatible amb plantejar preguntes. És més, si les respostes haguessin estat transparents d’entrada, si hi hagués hagut menys supèrbia, potser s’estarien estalviant un tràngol considerable. Potser.
Una altra argúcia que aconsella el manual del (presumpte) corrupte és desviar l’atenció, per exemple, desfermant caceres de bruixes. Denúncies anònimes, es queixen. Com si la Fiscalia engegués una investigació després d’una trucada des d’una cabina enmig de la fosca nit i amb veu distorsionada. Els denunciants per descomptat que s’identifiquen i argumenten tot allò que diuen davant de qui ho han de fer. Una altra cosa és que no trascendeixi. Només faltaria. Estan protegits per la llei, precisament per evitar que siguin objecte de represàlia.
Així les coses, menys plors i emotivitat, menys caceres de bruixes i més respostes sinceres.
