Les coses no sempre són blanques o negres, és cert. Benvolguts els grisos. Això passa en tots els àmbits. Les darreres setmanes hem estat pendents, almenys jo, de les notícies, comentaris i avançaments sobre l’estatut de l’artista. Llegint algunes coses, les que més em criden l’atenció és la forma d’escriure la paraula professional. Que malauradament, segons el meu punt de vista, hem normalitzat en “professionals” així, amb aquestes cometes, com si dir artista professional fos una cosa estranya, rara, o pot ser un oxímoron.
Hem vist com aquella cosa de la comissió que ha de decidir qui és o no és artista per fer servir els avantatges del futur estat artístic també ha aixecat una mena de suspicàcies.  Qui és un artista?
Com aquestes línies són meves, i total, mai tinc clar que les llegeix gaire gent, donaré una  opinió. Penso, i és veritat, que artista pot ser qualsevol, en qualsevol matèria, i de qualsevol art. A vegades el món, la vida, ens empeny a col·locar-nos darrere d’un aparador, d’una finestra de caixer, o portant un volant d’un camió, i ens allunya de la nostra passió: la pintura, la fotografia, el cant, l’escenari... milions de persones que tenen una afició artística fora de la seva vida laboral, i que possiblement siguin excepcionals. Però, per alguna raó, o per cent raons, ens guanyen la vida (aquell és un altre concepte a desenvolupar: guanyar-se la vida) fent feines menys edificants.
Conec gent que viu molt bé així, a qui agrada la seva feina i són feliços amb un parell de dies d’art a la setmana, i fent petites coses. Ja els està bé. Com també conec gent que lluita per fer-se un forat i sortir de la rutina. Per mi, tots som artistes. Genial. I prou.
El que per mi no és el mateix és ser professionals. Que penso que és aquí on hem d’incidir i treure les cometes. No ens imaginem en una conversa dient “Avui vaig al metge professional”. Oi que no? De fet no cal: avui vaig al metge. Ja donem per fet que és professional. Per això tots hem de fer tot el possible. Ser professional també és ser valent. Decidir que només vols viure de l’art, que no vols ser artista a temps parcial, i cercar el camí. Això també és ser professional.
De moment, fins que la cosa canviï, tenim els professionals com a autònoms, doncs incrementem-ne el nombre. Que les institucions demanin sempre ser persona jurídica, que els teatres exigeixin la regularització de la CASS i els contractes pertinents (com es fa, per exemple, al país veí), que les subvencions afinin una mica més, i com diu l’estatut, que l’activitat econòmica estigui lligada a aquesta activitat. Pot ser músic i fer classes de música, pot ser fotògraf i tenir un estudi. Moltes possibilitats. Però que els avantatges siguin dels professionals és molt diferent que siguin dels artistes. O no?