La proximitat del Dia de la Constitució i del Primer de Maig em fa reflexionar (de nou) sobre que poc que s’ha avançat al país en l’aplicació dels drets sindicals. Els sindicats continuen reivindicant lleis que garanteixin que els treballadors que lliurement es vulguin associar no puguin ser acomiadats com a represàlia. Aquesta no sembla, però, que hagi estat una prioritat dels successius governs dels darrers anys ni tampoc de l’actual. I és que els demòcrates fins i tot han aparcat la reforma del Codi de relacions laborals que havien anunciat. Tal com bufa el vent alguns ciutadans poden pensar que hi ha qüestions més importants per solucionar, però el cert és que també cal una normalització del país en aquest àmbit. I és que la trista realitat és que l’anomenat diàleg social, que en altres països propers es veu com a habitual, a Andorra és a hores d’ara pràcticament inexistent. La convocatòria de sindicats i patronals pel Govern a principis del novembre passat perquè donessin el seu parer sobre l’increment de la cotització a la CASS semblava que obria la porta perquè, per fi, almenys es pogués albirar un cert intent d’iniciar aquest diàleg social, però la trobada hauria de tenir continuïtat abordant també altres temes. La veritat és que són moltes les qüestions en què Govern, sindicats i patronals es poden posar d’acord en benefici del país si s’asseuen junts en una taula. La lluita contra l’atur o la formació dels treballadors per incrementar la productivitat de les empreses són, per exemple, matèries en què la col·laboració hauria d’existir des de fa temps.
