Dimecres de la setmana passada ens despertàvem assabentant-nos de la mort de la Joana Biarnés. Una notícia que queia com un gerro d’aigua freda als qui vam participar en el darrer Festival Ull-Nu. De tots els convidats i convidades que han visitat el certamen, cap ha deixat una petjada tan forta com ella. En el seu dia ja li vaig dedicar unes paraules en aquest mateix espai i avui no volia deixar passar l’oportunitat d’acomiadar-me’n.
Amb la marxa de la Joana, marxa també un pou de saviesa i experiències. Per sort, en el seu cas, ens quedarà el testimoni de centenars de fotografies úniques. Però els seus coneixements fotogràfics es perdran per sempre més. Lògicament això passa sempre que un padrí o una padrina ens deixa. Però aquest no és el problema... és llei de vida, que hi farem! El problema real rau en el fet que no hi ha massa relleu generacional disposat a aprendre oficis. Ser aprenent, almenys com jo ho entenc, suposa un alt grau de paciència, escolta i espera abans no comencis a desenvolupar una tasca per tu mateix. Justament la Joana brillava amb llum pròpia per dur per bandera valors com la paciència, la perseverança i sobretot la humilitat. Valors que s’han anat devaluant de forma alarmant. Especialment entre els més joves.
També és cert que, tal com s’ha organitzat la nostra societat avui en dia, les noves generacions es veuen empeses a ser multidisciplinàries. Però encara hi ha un factor que em sembla més preocupant: la manca de referents encertats. Qui són els nostres referents? I els dels nostres pares o mentors? La velocitat frenètica del món en què vivim també fa que existeixi una gran confusió a l’hora de triar amb seny aquests referents. La fama o el valor dels coneixements són efímers: el que avui val, demà ja no. Penso que la generació dels nostres pares fa anys que mostra símptomes de no tenir massa clar en quins referents emmirallar-se. I és clar, la colla de millennials que venim al darrere encara anem més perduts. Si els referents més propers, que han estat sempre els familiars directes, no saben on aferrar-se, és normal que preferim acostar-nos i cercar exemple en personatges pseudofamosos impostats i de valor qüestionable, però que en molts casos mostren una gran seguretat en si mateixos.
Permeteu-me que exageri i generalitzi perquè s’entengui millor el que estic dient. Ara ja no parlo només d’aprendre a ser fotògraf, arquitecte, dentista o pallasso de circ. Parlo de la necessitat de cercar referents vitals i/o espirituals que dignifiquin i ensenyin a viure una mica més en pau amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Referents tangibles i humanament més propers a la Joana. Això sí, cal que aprenem primer a ser curiosos, atents i pacients abans de trobar-los.
