Manchester com un parèntesi

El 27 de febrer del 2020 agafava un avió de Manchester a Barcelona. Havia viatjat a Anglaterra per veure un concert de la gira de retorn del grup Supergrass, que tornaven als escenaris deu anys després d’haver-ho deixat.
Aquells dies ja se sentia a parlar del nou coronavirus, però encara era un virus xinès sense gaires probabilitats que creués cap frontera i, que lluny està la Xina, per l’amor dels déus!

Quinze dies després, Milà i posteriorment tota la península Itàlica advertien que el virus tenia visat per viatjar per tot Europa i, ja posats, per tot el món, i com una taca d’oli es va expandir pel mapamundi Michelin que el meu fill tenia penjat a la paret de l’habitació.

Tres setmanes després d’aquell vol començava un confinament que havia de marcar-nos per sempre: “Aquesta serà la nostra guerra, la que explicarem als nostres nets”, dèiem alguns.

Això dels concerts era un dels pocs luxes que em permetia abans de la pandèmia; anar a veure els meus grups preferits en directe, i si això implicava un viatge de cap de setmana a alguna ciutat europea, encara millor. Motxilla i tiquets. I aquest és el luxe del qual la pandèmia m’ha privat.

Però dissabte passat vaig tancar el parèntesi; un parèntesi que conté dos anys de Covid, confinament, mesures, mascaretes, gel hidroalcohòlic, quarantenes, distanciament social, por, desconfiança i tot el que ha comportat aquest coronavirus. L’he tancat amb un altre vol a Manchester per anar de nou a un concert.

Encara sota certa vigilància, i malgrat un Regne Unit que a hores d’ara ja està fora de la UE, la normalitat ja s’ensuma als aeroports. I a Anglaterra s’imposa al carrer i als espectacles en viu.

Ha estat un cap de setmana ple de contradiccions; l’anhelada llibertat per destapar-nos la cara al carrer i als recintes tancats no ha estat fàcil d’acceptar quan me l’han donada, he dubtat, i m’ha sorprès la normalitat amb la qual els mancunians anaven sense mascareta en recintes tancats, pubs, restaurants, fins i tot els cuiners que treballaven en una cuina que estava a la vista. “Les mesures són laxes, i han canviat tantes vegades que ja no sabem si l’hem de dur o no”, ens deia una amable cambrera després d’explicar-li què era un tallat.

Qui ho tenia clar eren les gairebé 20.000 persones que omplien el Manchester Arena per veure Simply Red. Com deia el The Guardian dilluns, “una marea de parelles de mitjana edat balancejant-se al ritme dels seus èxits pop-soul”. Doncs tota aquesta marea, sense mascareta, sense complexos, i jo amb la meva FFP2, esparverat, com l’animal salvatge que han curat i quan li obren la gàbia per tornar-lo a la selva no vol sortir-ne. La boca i el nas tapats, i respirant poquet. 

Espero que ens anem acostumant a aquest relaxament de les mesures, però sigui com sigui, aquest xoc amb la realitat paral·lela que viuen a Anglaterra m’ha fet adonar que a mi em costarà una mica.