Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Tribuna

Tribuna

 

 

Manela i Manel

Autor: Jan Arbona - Periodista


Ella, na Manela, era petita, amb el cabell negre, els ulls verds i un somriure que quan la coneixies descobries tot el que darrere aquells llavis prims era tristor i amargor. Vaig conèixer na Manela fa força anys, darrere una escombra, un carretó de neteja, una bata blava i una ampolla de conyac en aquelles vetllades en què, mentre preparava guions i escaletes, ella recollia burilles i papers del terra, netejava taules i anava fent traguinyols de l’ampolla; mentre un dia va obrir un llibre que tenia damunt la taula, les llegendes d’Andorra, un regal dedicat de l’Esteve feia molts Nadals. ¿Me’l deixa?
Va aprendre abans ella català que jo cap paraula de portuguès; no he estat mai bo per als idiomes. Aquell llibre va ser el primer que obria des de l’escola del seu poble, prop de Porto, un dels més estimats de la meva biblioteca.
Mai va explicar gaire res de la seva vida, tot i que un dia el bon Tino ho va dir tot. En aquella ampolla s’hi enterraven records i secrets que no compartiria mai.
Va marxar amb un llibre sota el braç, un bitllet de bus, la meva mesada, que no tenia pas més, una bossa de roba i una abraçada del Tino i els blaus ben visibles sota el maquillatge, d’una violació a la callissa; amb la promesa de “tornaré, amics meus”, es va fondre com la neu a la primavera.
Na Manela no va tornar mai. Ahir una trucada des de Portugal em feia saber que l’havien trobat en un prat als afores d’un poblet amb una ampolla de conyac i una petita cartera amb dos números de telèfon. El meu és l’únic que va respondre, i vaig restar en silenci, mut, quan l’oficial preguntà si coneixia Manuel Couso.
L’aire fred, que encara puc retrobar de nit passejant mentre els rat-penats m’acompanyen fins a Escàs, em fa recordar aquell dia, i m’adono que el Tino no va voler trair la seva intimitat i mai em va dir res, tot i de ben segur conèixer-ho.
Ell, el Manel, tenia 8 anys quan a les onze de la nit va sortir al balcó del petit pis i va saltar al Valira, des de la petita habitació on ell i tres germans, el seu pare i una darrera l’altra les mares que havia tingut, dormien i s’esplaiaven.
El Manel no esperava una altra cosa cada dia que creuar el pont, deixar l’escola enrere i, abans que el seu pare i els seus germans deixessin la barra del bar de la residència, vestir-se amb les faldilles, els sostenidors i les sabates de les seves mares, i, malgrat el dolor i les llàgrimes, esperar que uns i altres pugessin a la petita habitació per riure-se’n i abusar d’ell. Aquelles estones davant el mirall, abans dels abusos, eren el seu joc d’infant i el moment més feliç del dia; els abusos, el seu premi i reconeixement a quan deia a l’escola: “Jo em dic Meritxell.”
Potser la mort de na Manela i del Manel m’ha fet eixir del silenci i adonar-me que tant mares i pares com professors volem educar els fills i ensenyar-los moltes coses, però primer hem d’aprendre a escoltar-los.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Gracias.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte