Hi ha dijous fantàstics, amb una concentració d’activitats culturals intensa, que fa impossible ser a tot arreu, però que, un cop feta la tria dels actes, són un autèntic privilegi de persones del Primer Món que viuen en pau. Dijous passat va ser un d’aquests amb el documental Remember my name, d’Elena Molina, dins el Festival Ull Nu, brillant mostra de joves creadors que obre finestres mentals i artístiques cap a l’exterior, i amb La trena, de Clara Segura. L’adaptació de la novel·la de Laetitia Colombani (Salamandra) va omplir el Comunal per acabar una edició de la Temporada de Teatre, una altra finestra imprescindible. La trena, com tot el que toca i fa Segura, té intensitat i bellesa, intel·ligència i deixa un pes al pit que no marxa fins al cap d’una bona estona. 

(El mateix dijous oferia encara una altra opció: el fotògraf Jordi Borràs, expert en feixisme dins del cicle Canya als museus. Una altra finestra al món.)

Hi ha dies amb moments desconcertants. Com quan una noia de 18 anys es mostra preocupada perquè molta gent li comenta que surt a les fotos de la manifestació de l’1 de Maig a Andorra. El seu entorn no li diu res sobre el tema de la concentració, ningú comenta la reclamació de la millora de les condicions laborals, gairebé òbvia el dia internacional del treball. No, li comenten que surt a la foto, que era en una manifestació i això pot ser mal vist. Una altra persona li diu que manifestar-se en pau és perfectament legal, normal a l’Europa del segle XXI, que és legítim expressar les opinions i reivindicacions. Una altra diu que tractant-se d’una persona de la seva edat, és encara més normal. 

A algunes universitats dels EUA els estudiants estan protestant pel brutal atac d’Israel a Gaza, per l’assetjament i assassinat de milers de palestins des de fa mesos. Molts han estat detinguts i alguns professors, cessats. La universitat tradicionalment ha estat un nucli intel·lectual, un lloc d’intercanvi de coneixement i d’idees, un nucli habitat per gent jove que comença la vida adulta i dona la seva visió del món. Resulta paradoxal no poder protestar a la universitat, no se m’acut un escenari més natural per a la protesta juvenil. Que aquesta es pagui amb la detenció no sembla propi d’una democràcia, on se suposa que hi ha llibertats i drets. 

A França també es reprimeix qualsevol suport als palestins en nom de l’antisemitisme, aquest argument que serveix per sufocar qualsevol crítica sobre l’actuació del govern d’Israel. 

Hi ha un corrent general per criminalitzar el dret a manifestar-se? En nom de la seguretat, en nom de l’absolutisme. Qui podrà manifestar-se? Els jubilats a la residència geriàtrica? Amb el sucre i la pressió pels núvols, amb el fèmur a punt de trencar-se? Aleshores estarà ben vist manifestar-se i reclamar drets fonamentals? O ja no es pot fer mai?